"Montjuïc, la muntanya de les oportunitats perdudes", Miquel Molina

El viatge al final de la nit dels visitants del MNAC: 900 metres separen aquesta parella del metro El viatge al final de la nit dels visitants del MNAC: 900 metres separen aquesta parella del metro

Diu molt a favor de la vocació cultural de Barcelona (la dels residents fixos i la dels temporals) que museus tan remots com el MNAC o la Fundació Miró siguin capaços d’atreure 900.000 i 350.000 visitants l’any. És la prova que hi ha un fort vincle amb l’art. I ­això suggereix una pregunta oberta: fins on podrien arribar aquests centres culturals de primer nivell si l’administració convertís aquest raval lúgubre que és Montjuïc en un parc urbà ben comunicat, raonablement il·luminat i redissenyat per al gaudi de la cultura i l’esport?

És necessari conèixer l’abast del problema abans de plantejar-se quin hauria de ser el remei. Una opció possible és anar al MNAC, el Museu Etnològic o la Fundació Miró en horari de tancament en una freda tarda de gener, entre les 18 i les 19 hores. És una experiència reveladora.

La sensació de desemparament no comença a la porta del Palau Nacional , sinó avançant uns metres en qualsevol direcció . A les mateixes escalinates dijous al vespre hi ha una cinquantena de persones que desafien l’ onada de fred polar per veure com cau la nit sobre la ciutat. Un músic de carrer interpreta Hey Jude . El bar i la botiga que el museu ha situat a fora ajuden a crear ambient.

Els dubtes, però, sorgeixen a l’hora de tornar a casa o a l’hotel. Al MNAC no hi ha parada de taxis i l’autobús més pròxim passa al costat de l’ Etnològic . Per agafar-lo cal travessar un camí fosc i exposat i un revolt que un dia va formar part d’un circuit de Fórmula 1. Hi ha automobilistes que encara l’agafen com si fossin Niki Lauda el 1975. No és fàcil aparcar. Les parades de metro del Palau Nacional i l’Anella Olímpica no van passar de projecte d’una línia 2 mai prolongada, perquè els governs de CiU no ho van considerar prioritari. De manera que la més pròxima és la d’ Espanya de les línies 1 i 3, situada a 900 metres de distància i 50 de desnivell per unes escales mecàniques que no sempre funcionen.

La ruta està molt mal il·luminada i conté trams gairebé espectrals, com la plaça de la Font Màgica . L’aigua no hi corre. No es veu ningú caminant. Hi ha hagut dies que els responsables del MNAC han traslladat en els seus propis cotxes persones grans que havien assistit a alguna activitat vespertina. Els treballadors dels museus se solen esperar els uns als altres per baixar acompanyats. A Montjuïc es registren atracaments i violacions. Igual d’ombrívol serà el panorama quan el mateix dijous a les 21 hores surtin de la Miró els assistents a una xerrada sobre moda i gènere. Però almenys en aquest museu sí que hi ha parada de taxis. El fu­nicular, que havia de ser la gran alternativa per a la mobilitat d’una muntanya inhòs­pita, no hi és ni se l’espera fins al maig, quan conclogui una altra revisió tècnica. L’accés a peu al Poble-sec també està mal il·luminat. L’autobús 150, el més semblant a una llançadora, passa cada 15 minuts a partir de les set. Des de les nou el 55 ho fa cada 18 minuts. I si aquest és el panorama a les nits d’hivern als museus, què cal dir de l’anella olímpica, presidida per un estadi fantasmagòric que s’esllangueix de pur aïllament. La incompareixença de Barcelona en el calendari de l’atletisme internacional tampoc no ajuda a injectar-li vida.

Malgrat tot, no es pot dir que a l’Ajun­tament no li preocupi Montjuïc. Aquest ­diari va avançar dimecres els resultats d’un procés participatiu que s’ha de substanciar en un nou pla municipal. La seguretat i la il·luminació figuren entre les prioritats d’actuació. Se suposa que aquestes millores també tindran com a beneficiaris (faria falta un autèntic pla de xoc) els visitants dels museus. També preocupa molt el descans veïnal, però ara com ara dinamitzar les seves institucions culturals no es constata entre les necessitats de la zona.

Constitueixen una valuosa aportació els processos participatius en què s’anima veïns i entitats a aportar idees no pas per cobrir un tràmit, sinó per democratitzar de debò la presa de decisions. Però hi ha temes en què s’imposa que els governants a qui la gent ha confiat el seu vot prenguin decisions que tinguin en compte els interessos de tothom. I Montjuïc és una qüestió estratègica. De ciutat: centenars de milers de persones s’instrueixen als seus museus o a les seves instal·lacions esportives. Garantir el descans dels veïns és important, però encara ho és més fomentar l’ús de la cultura com a motor de canvi social.

En cas d’haver-hi voluntat de corregir aquesta absència de discurs cultural per a Montjuïc, caldria aplicar un pla basat en el sentit comú. Sense necessitat d’una costosa revolució urbanística. Una mesura clau seria ampliar el MNAC en un dels pavellons superiors de la Fira. Això permetria no només rellançar-lo, sinó crear un focus de centralitat al cor de la muntanya del qual es beneficiarien tant els museus més alts (la Miró , l’ Etnològic o l’ Olímpic ) com els de la part baixa ( l’Arqueològic , el Van der Rohe, el CaixaFòrum, la Galeria Taché o el Poble Espanyol). Perquè es podrien organitzar exposicions conjuntes i perquè es desplaçaria molt més cap a la plaça l’eix de l’oferta cultural.

La manca d’un shuttle dels museus des del centre de la ciutat; l’absència d’una oficina a la plaça Espanya que serveixi de porta a tots els equipaments culturals de la zona o d’espais publicitaris cedits al metro per anunciar les exposicions és tan evident que no s’hauria ni d’esmentar. Però què es pot esperar d’una ciutat que permet que els seus museus quedin quasi incomunicats quan la Fira talla carrers mentre celebra algun dels seus salons?

, 13/01/2019, lavanguardia