" Cap discriminació no és positiva", Lorenzo Bernaldo de Quirós

La polèmica recent sobre la revisió de la llei de Violència de Gènere a An­dalusia transcendeix la regió i aquest tema es­pecífic perquè posa en relleu una discussió ­latent i rellevant d’abast general: la referida a la progressiva erosió de la igualtat davant la llei a les Espanyes a través de l’expansió de les denominades lleis de discriminació positiva, o d’acció afirmativa en la terminologia nord-americana. Aquestes apel·len al deure moral de corregir els greuges històrics patits per determinats col·lectius com a conseqüència de la seva raça, del seu sexe o de la seva condició. Per això no n’hi ha prou amb l’eliminació constitucional de les discriminacions negatives que aquests van suportar en el passat, sinó que es requereix atorgar-los un tracte de favor; això és, atorgar-los beneficis legals i mate­rials no accessibles a la resta dels ciutadans i, a més, garantits a per­petuïtat.

Una de les conquestes de les democràcies liberals va ser el reconeixement de drets iguals per a tots els ciutadans. Conforme a aquest principi, les lleis són generals, no poden fer accepció de persona o grup i han de ser neutrals respecte els valors i preferències últimes expres­sades pels individus. Aquest enfocament és incompatible amb ­normatives destinades a complaure preten­sions de caràcter particular o grupal. Per què és rellevant ser dona, homosexual o immigrant i no ho és ser heterosexual, blanc o catòlic? La resposta a aquests interrogants és fàcil: la definició de rellevància és per definició subjectiva i, per tant, condueix a un conflicte permanent, l’evolució del qual queda a l’arbitri inquietant de la força política de cada tribu en cada moment.

Si el Govern legisla per satisfer reivindicacions grupals, genera incentius per desencadenar moviments en la direcció contrària i alimenta una dinàmica social de tots contra tots. Establert el precedent, no hi ha límit natural al nombre de grups per afavorir, i la virulència potencial de l’enfron­tament entre ells és directament proporcional a la intensitat amb què uns sectors percebin les legislacions favorables a altres com una agressió o una lesió dels seus drets i dels seus valors. El resultat és una societat atomitzada en fragments enfrontats entre si, una forma de guerra civil freda. D’aquesta manera, el concepte de ciutadans iguals en drets i deures salta a trossos.

D’altra banda, les legislacions discriminatòries pro minories dilueixen els individus en col·lectius de caràcter identitari i els hi adscriuen de manera arbitrària i forçosa. Això implica atribuir a elements metaindividuals la pertinença de les persones a un ens orgànic, amb vida i existència pròpia que constitueixen les arrels úniques o predominants de la seva identitat, en detriment de la seva autonomia i de la seva llibertat d’elecció.

Aquesta visió col·lectivista reprodueix en el millor dels casos els trets de la societat estamental de l’ antic règim, i en el pitjor, destil·la un acusat tuf totalitari. En concret trenca quatre dels pilars essencials sobre els quals Occident va avançar cap a la llibertat: la separació entre el que és de Déu i el que és del Cèsar; la distinció entre la comunitat i l’individu; la diferenciació entre el públic i el privat, i l’imperi de la igualtat davant la llei front els privilegis.

Al seu cèlebre llibre Economics, Gary Becker va assenyalar les conseqüències so­cioeconòmiques negatives deri­vades de la discriminació positiva. Va demostrar que el sacrifici de la igualtat davant la llei i, amb ell, l’erosió del marc institucional promotor d’una cursa oberta als talents són antagònics amb una so­cie­tat basada en el mèrit i en l’esforç. ­Això frena el dinamisme i la innovació, la productivitat de l’economia i la mobilitat social. Alhora, penalitza els individus ­aliens a les mino­ries privilegiades perquè redueix les seves oportunitats de desenvolupament personal i professional. Aquest tractament desigual no només genera greus ­ineficiències en el pla de l’economia sinó que és una font de ressentiment i de conflicte perquè ofèn qualsevol criteri elemental d’equitat i de justícia.

Encara que resulti irritant per a molts, la fonamentació última de les estratègies d’acció afirmativa és similar a la demanda de prebendes regulatòries o financeres desple­gada per aquells sectors econòmics o professionals que busquen en l’acció dels poders públics protecció per als seus interessos.

Des d’un punt de vista conceptual no hi ha cap divergència de naturalesa entre la introducció d’un aranzel a les importacions per preservar de la competència exterior a una determinada indústria i l’establiment de quotes obligatòries en qualsevol activitat pública o privada, reservades a una comunitat ètnica o de gènere, per esmentar dos casos emblemàtics. Les mateixes raons per oposar-se a les primeres, la lesió dels drets de la majoria, poden ser esgrimides per rebutjar les segones.

Qualsevol discriminació o restricció legal dels drets individuals per motius religiosos, racials o de gènere és inacceptable, però no cal estendre aquest criteri a les relacions privades. Un membre d’un grup X no pot ser obligat contra el seu desig a associar-se amb membres d’un grup Y; un empresari no té perquè ser forçat a contractar qui no desitgi siguin quins siguin els motius de la seva conducta; un florista jueu no té per què estar impel·lit a subministrar la corona mortuòria per a l’enterrament d’un nazi, o un hoteler homòfob a servir un casament gai.

Algunes d’aquestes pràctiques poden ser i són condemnables per causes ètiques, però han de ser combatudes o censu­rades per mitjans aliens a la coerció estatal; per exemple, campanyes publicitàries contra els que fan actes discriminatoris, boicot als productes de les empreses que ac­tuen d’aquesta manera, etcètera.

Ara bé, l’exercici de la llibertat inclou el d’excloure l’accés de tercers a l’esfera pri­vativa de l’individu. Aquest és un axioma que no s’ha d’oblidar.

12/01/2019 lavanguardia