"El perquè de 300 anys", Xavier Roig
No em consta que als CDR els hagi escollit cap ciutadà
Pot ser que aquest columnista estigui fora d’òrbita, però sempre li ha semblat incomprensible que algú –un individu, un grup de gent– talli sense permís una via pública i generi un enrenou de dimensions considerables. I si bé això és incomprensible, encara ho és més que el que causa el perjudici no sigui castigat. Algú dirà que pot haver-hi demandes col·lectives que abracen tanta gent que, aleshores, l’acció està justificada. Pot ser. Però on és el límit?
En el llibre 'Moments estel·lars de la humanitat', Stefan Zweig narra la caiguda de Constantinoble. Per fer-ho anecdòtic, explica l’oblit que va provocar que una de les portes de la muralla quedés sense tancar. I per allà van colar-se els turcs. Ignoro què té de certa l’anècdota. La realitat és que Constantinoble hauria caigut igualment. Aquest episodi narrat per Zweig m'ha vingut al cap arran de les actuacions poc afortunades que els darrers dies han tingut lloc a casa nostra. Les dels CDR, sense anar més lluny. No em consta que a aquests grups de gent els hagi escollit cap ciutadà. I si són escamots de la CUP convé recordar que aquesta organització té tants vots com el PP –al voltant del 4%–. I si havíem quedat que el PP a Catalunya era marginal, cosa que és evident, haurem de concloure que la CUP també ho és. Per això em sembla fora de lloc que algú els faci més del 4% de cas. O que generin més del 4% de molèsties. Quan algú que té el 4% es creu un il·luminat, aleshores esdevé el típic toca timbals, que a casa nostra fa tanta gràcia. Però les accions dels darrers dies, que alguns consideren anecdòtiques, són la porta per on podria començar a colar-se tot allò que pot convertir en derrota el que, ben gestionat, havíem quedat que era un èxit.
El fet que siguem on som després de 300 anys d’emprenyament més o menys contingut ens hauria de fer rumiar. Sempre he cregut que la primera obligació d’una persona, o d’un país, tant hi fa, consisteix en intentar conèixer-se a si mateix –almenys intentar-ho!–. I el fet em porta, un cop més, a llegir atentament l’assaig de Gaziel 'Quina mena de gent som'. Allà, en un moment determinat, Gaziel, en un extens paràgraf, fa una llista de les pífies que al llarg de la història ha comès Catalunya i que ens han portat on som. Gaziel parla des dels anys cinquanta del segle passat, però pel que fa a les relacions amb Espanya som al mateix lloc. Interessant remarcar com acaba el paràgraf: “[...] en aquests casos concrets, i en altres innombrables, topem amb falles que no tenen perdó, perquè amb elles el destí de Catalunya és violentat i torçat, inconscientment si voleu, però voluntàriament, per mans catalanes”. Si visqués encara, probablement Gaziel afegiria la darrera esguerrada que han provocat els polítics d’ençà de les eleccions del 21-D.
Algú dirà que els partits, la maleïda partitocràcia, en són els responsables. Pot ser. He procurat explicar en els darrers articles que només els polítics poden acabar amb aquesta xacra. El problema és que no ho pretenen. I jo no hi entreveig la sortida. Encara que soni paradoxal, fins i tot els polítics de la CUP són fills d’un sistema del qual no pretenen renegar. Tots, amb una verbositat que se’m fa difícil de seguir, s’amaguen darrere d’una pretesa república que, pel que intueixo, no serà res més que un calc –en aquest cas, un calc ben fet– de pífies anteriors. Molts de nosaltres pressionem perquè aquests polítics escoltin una població que és la que realment ha portat a la situació actual. Però el gran drama és que els nostres polítics no poden escoltar cap elector perquè –com he explicat en altres articles– cap diputat sap qui és el seu elector. La consanguinitat de partit, l’endogàmia política, porta a l’estupidització de la classe política. A tenir el cap escassament ventilat.
I no val a excusar-se dient que tenim uns presos polítics que han deixat mig escapçat el comandament polític. Ni tampoc assenyalar permanentment l’enemic com a malvat. Cap país ha guanyat res dient que l’enemic era dolent i pervers. Aquest és un fet que es dona per assumit.
La independència, o la continuïtat amb Espanya, vindrà de la mà de la democràcia. I serà una guerra llarga que només la intel·ligència de tots plegats pot fer que hagi valgut la pena. Fins fa un temps, i aquesta és la meva sensació, aquesta intel·ligència estava de la nostra part. Les actituds rudimentàries quedaven per a la banda espanyola. El fet que ara la grolleria social i política –aquesta manca d’habilitat i respecte a l’hora d’interpretar la voluntat popular– s’implanti en el bàndol català és un molt mal senyal.
13/12/2018 ara Xavier Roig
