s’enfonsa l'esquerra espanyola i es proposa un consorci de dreta

Notícia d’Andalusia: el consorci de les tres dretes podria prendre el poder a Espanya d’aquí uns mesos si aconsegueix articular una fórmula de govern estable per a la regió més poblada d’Espanya. El tomb electoral andalús, l’ominosa derrota de les esquerres després de 36 anys ininterromputs de govern regional socialista, modifica tots els paràmetres de la política espanyola després de l’esdeveniment del maig (moció de censura).

El consorci de les tres dretes: Partit Popular, Ciutadans i Vox. Ni front ni aliança ni coalició ni confluència. Consorci. Cadascú a la seva, amb un objectiu comú: arrabassar a l’esquerra tot el terreny possible en les eleccions autonòmiques i municipals del pròxim mes de maig, i després deixar fora de combat el Govern provisional de Pedro Sánchez, amb la consegüent desfeta del PSOE.

Tres dretes i un únic tsar: José María Aznar. Només Aznar pot dirigir estratègicament el consorci, i ja hi està treballant. Pablo Casado , que va ser el seu cap de gabinet, l’obeeix. Albert Rivera l’escolta. Santiago Abascal , cap de files de Vox, exmilitant del PP basc, l’admira.

Aznar ja té dibuixada l’estratègia: el consorci ha d’operar com un bloc històric en defensa de la nació espanyola i comba-tre el PSOE com un partit que ha deixat de ser “constitucionalista” per la manifesta tebiesa de Sánchez amb els independentistes catalans. Aznar és un mestre en l’art de les línies ­divisòries.

El consorci té un estrateg principal (Aznar), però no serà fàcil establir una mínima disciplina cooperativa. Pablo Casado, abans-d’ahir molt angoixat, avui eufòric, vol reafirmar la primacia del vell PP assegurant-se la presidència de la Junta d’Andalusia per a Juan Manuel Moreno Bonilla , que en una vida anterior va ser escuder de Soraya Sáenz de Santamaría. Els miracles encara existeixen a la barroca Sevilla. El PP vol dirigir el consorci. Rivera, que somiava amb el sorpasso als populars –igual com Pablo Iglesias somiava el 2016 superar els socialistes–, no vol acabar servint els cafès a la planta disset del número 13 del carrer Génova de Madrid.

Rivera ja no es pot imaginar a si mateix com un polític auxiliar, però no es pot desentendre de la forta pulsió de canvi que s’ha manifestat en les eleccions andaluses. Si el consorci el crida, Ciutadans no podrà girar-li l’esquena. Han jugat molt fort en la campanya andalusa amb la qüestió de Catalunya, i ara no hi ha tebiesa possible. Com veiem, Vox té la clau del consorci. Poder exhibir el mèrit d’haver fet fora els socialistes de la Junta d’Andalusia ­serà el seu premi. Aznar no els hi regatejarà.

Hi ha divisió de papers. El Partit Popular reté bona part de l’electorat conservador més tradicional. Ciutadans aglutina el segment més jove i dinàmic del centredreta. Vox porta a votar els més enfadats amb la situació de Catalunya, els més decebuts amb la corrupció del PP, els que ja estan farts de tot i de tothom.

Una dreta clàssica i veterana que no s’ensorra; una jove dreta que es diu liberal, i una dreta de la ira, connectada, mitjançant Steve Bannon , amb els moviments trumpistes europeus, dels quals ha copiat les línies programàtiques generals i els mètodes de combat, que han adaptat a la tradició reaccionària espanyola. Tres dretes coagulades per la radiació de Catalunya. Les cièn­cies socials hauran d’estudiar, entre altres coses, l’impacte del rufianisme en el vot andalús d’aquest diumenge.

Noticia de Andalucía era com es titulava el llibre d’ Alfonso Carlos Comín (pare del polític català Toni Comín ), que el 1971 va alertar sobre les pèssimes condicions de vida en una regió deixada de la mà de Déu, en temps d’emigracions massives. “Els que es queden a l’Espanya del Sud per enfrontar-se valerosament amb els problemes del seu desenvolupament són l’esperança més gran d’Andalusia; segurament són la seva única esperança. Són els futurs protagonistes del canvi. Un mínim de solidaritat de les regions avançades del país ha de contribuir que aquestes afavoreixin els impulsos que els que es queden han de crear”. Gairebé cinquanta anys després, aquestes paraula de l’intel·lectual catolicomarxista Comín adquireixen una ressonància especial. Hi va haver canvi, i el partit que el va pilotar fins que el va convertir en força regimental s’ha ensorrat aquest cap de setmana.

Susana Díaz, la gran perdedora de diumenge, s’atrinxera al palau de San Telmo, en espera d’esdeveniments. En espera del vot per correu, que potser podria donar un diputat més al PSOE, ahir va proposar una confluència PSOE-Ciutadans, que avui necessitaria la improbable abstenció d’Endavant Andalusia (Units Podem). En un país de més tradició liberal, la senyora Díaz hauria dimitit ahir mateix de les seves responsabilitats al partit. La direcció federal del PSOE així l’hi va suggerir, a través del secretari d’organització, José Luis Ábalos . Els federals l’acusen d’haver executat una campanya delirant, que inicialment perseguia l’abstenció. Els susanistes diuen que tot és culpa de Catalunya i de Sánchez, que és massa tou. La pèrdua del poder pot provocar un daltabaix orgànic en el PSOE andalús. Alguns líders territorials del PSOE estan terroritzats. Ximo Puig ha arxivat ràpidament la idea de convocar eleccions anticipades a la Comunitat Valenciana.

Males notícies també per a Units Podem, que sembla que està perdent força de propulsió entre els sectors més disgustats de la societat. El Partit de la Ira ara és Vox.

La coalició Endavant Andalusia no s’ha pogut beneficiar del desgast del PSOE. Podem i Esquerra Unida aquesta vegada tampoc no han aconseguit sumar els vots obtinguts per separat en eleccions anteriors. Han perdut tres diputats i més de dos-cents mil vots, un mal resultat que frenarà els desitjos de Teresa Rodríguez d’aconseguir una independència orgànica d’Endavant Andalusia. Pablo Iglesias i Alberto Garzón mantenen el comandament. Apujaran el to de les discussions sobre el magnetisme que la dreta trumpiana aconsegueix exercir en sectors populars. Sobiranistes versus internacionalistes. Partidaris de l’accentuació de les reivindicacions materials davant la glorificació dels drets de les minories civils. Errejonistes que reivindiquen més realisme. Anguitistas que somien tornar a la teoria de les dues riberes (l’esquerra veritable i l’esquerra impostora). Municipalistes, colauistes, carmenites descalços...

Dejuni a la presó de Lledoners i gran preocupació a Sabin Etxea, seu central del PNB.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20181204/453328495024/la-desfeta-de-lesquerra-andalusa-obre-pas-al-consorci-de-les-dretes.html