"Gallines en llibertat", Clara Sanchis Mira
La gallina contemporània està assolint uns nivells de llibertat que Déu n’hi do. Un poeta anònim comparteix amb mi aquestes reflexions mentre bat uns ous. Quan rondes pel supermercat, diem, amb les teves servituds a sobre, ensopegues amb oueres que contenen un inabastable horitzó de plenitud i rebel·lió. Gallines felices i lliures que et ponen un ou que et deixa fulminat, com aquest. No només la seva alimentació ecològica és millor que la teva. No només respiren aire pur, també reben afecte. Hem vist oueres amb la foto d’un granger envoltant amb un braç una nena i amb l’altra una gallina ponedora que, per impossible que sembli, somriu. Hi ha imatges de pollastres robustos que contemplen l’horitzó cap al tard amb serenitat. Oueres que afirmen que les seves gallines viuen en “xalets de fusta” amb un jardí assolellat on, a més del seu pinso ecològic, “picotegen alguna herba o bestioleta”. Pollastres que, en resum, fan el que els dona la gana. No com tu i jo.
Nosaltres, segurament, ens assemblem més a la pobra gallina industrial que viu controlada, amb la llum encesa dia i nit, per augmentar la seva productivitat. Però el curiós és que, en gran manera, la nostra és una restricció submisa, una falta de llibertat voluntària. Una espècie d’autosegrest. Ben mirat, una bona part dels assumptes que ens oprimeixen el pit els triem diàriament. Mentre qualsevol altre animal lluita per la seva llibertat amb dents i ungles –si en té–, a nosaltres ens agrada obeir, conclou el poeta que ja ha acabat de cuinar una truita d’un color groc cridaner. La llibertat de la gallina de camp comercialitzada és falsa, d’altra manera no estaríem a punt de clavar queixalada a aquests ous. Però la nostra també. Ni tan sols el nostre anhel de llibertat, aquest desig salvatge sobre el qual han corregut rius de tinta al llarg dels segles, no és veritable. Tenim a les mans una possibilitat de llibertat personal infinitament més àmplia de la que estem disposats a desenvolupar, diu. És covardia, masoquisme, irresponsabilitat vital?, pregunta. I posa sobre la taula el Discurs de la servitud voluntària d’ Étienne de La Boétie.
“Hi ha una cosa, una de sola, que els homes, no sé per què, no tenen ni tan sols la força de desitjar: la llibertat, aquest bé tan gran i agradable la carència del qual causa tots els mals; sense la llibertat, tots els altres béns, corromputs per la pràctica quotidiana de la servitud, perden completament el seu gust i el seu sabor”, llegeix. Es tracta d’“inventar unes mentides per seguidament creure-hi”, afegeix el poeta. I debatem sobre el vertigen del criteri propi, la por de la individualitat natural –no confonguem amb individualisme; ni llibertat amb liberalisme–, mentre la truita trobem que té gust de poc.