"En el laberint", Àngel Casas

No sóc especialment hàbil en trobar el camí. El sentit de l’orientació no ha estat mai el meu fort, però en els anys que porto perdut en el laberint de la política catalana, amb aquesta permanent sensació de surar en el no res, d’atalaiar un horitzó potser inexistent a través de la boira, de buscar coherència, reflexió i sentit comú per entendre sincerament que anem a algun lloc, de saber del cert el que es fa i com fer-ho, estic arribant al límit de la meva capacitat de comprensió, de la meva capacitat de creure que algú sabrà anar més enllà de les paraules buides, de totes les paraules, les dels uns i les dels altres, del fer volar coloms (els pobres), de les posturetes  tramposes, del deixar que el temps transcorri a l’espera del miracle en que algú li doni a l’interruptor adequat i s’encengui la bombeta. Cansat, avorrit, desolat, inquiet, defraudat, trist, desenganyat, escèptic … desorientat.

És que em perdo en el laberint. Passejo amunt i avall i pregunto als que em trobo que, com jo, estan buscant la sortida. Escolti, ¿la porta de sortida cap a la República? I no saben, o no contesten. Bé sí, alguns et posen la mà a l’esquena i et diuen que tinguis fe. Fe, esperança i caritat en bitcoins, si és possible, segons explica El Confidencial, en un nou avatar periodístic per embolicar encara més la troca.

I com que no passa res remarcable que modifiqui la situació, que aixequi la moral de la tropa, que apunti algun indici, alguna sensibilitat governamental pel que fa a la condició dels presos, que seria l’únic senyal per posar en marxa tot tipus de negociacions i normalitzacions, aquí estem, captius i desarmats, observant com l’agulla de la balança ara es decanta cap a Junqueras, allunyant-se de Puigdemont, després que Pablo Iglesias el visités a la presó de Lledoners, i no per parlar del temps, i que la pretesa cimera de Waterloo, convocada per frenar la disgregació i/o confrontació de les organitzacions sobiranistes se saldés amb una reunió entre Puigdemon, Torra i Comín, bàsicament, amb l’absència significativa de la CUP i els dirigents de l’ANC i Omnium. I la reticència d’ERC i el recel del PDECat davant de la plataforma que està impulsant l’anterior President, la Crida Nacional per la República. Ah, sí, ho oblidava, de la reunió va sortir la concreció del Consell de la República que coordinarà Toni Comín. Enhorabona. Encara que aquest nou  organisme no comptarà amb finançament públic. Em sap greu. Per a una estructura d’estat que s’intentava…, però sembla que el que no pot ser, no pot ser, i, a més a més, és impossible. Encara Comín va tranquil·litzar la parròquia assegurant que l’esmentat Consell era necessari per desplegar la República perquè, si només es comptés amb les institucions de la Generalitat i la mobilització social, faltaria equilibri. O sigui, al meu modest entendre, sí que s’implementa la República no nata (o nata només una miqueta), però des de la perspectiva amateur, és a dir, sense cobrar, no fos cas que el Llarena de torn tornés a la càrrega amb això de la malversació i la fera es desfermés altre cop. També entenc que, pel mateix preu, és a dir, gratis, es té, per si de cas, un altre Govern a la recambra.

Potser per això mateix, els integrants del recentment creat Consell Assessor per l’Impuls del Fòrum Cívic i Social Constituent, tampoc s’emportaran un euro, afirma Quim Torra, el seu impulsor: tots els membres són càrrecs no retribuïts, ves per on! I és que, segons el President, es tracta de posar en marxa una eina republicana per avançar d’acord amb el dret d’autodeterminació del poble català i la voluntat de la immensa majoria de la ciutadania per decidir el seu futur (atents cupaires, que va dedicat a vostès). I com Llarena segur que està a l’aguait, ni es cobra ni s’inicia un procés constituent, ha aclarit Lluís Llach, que és el cap del nou negociat que pretén conjugar esforços per repensar la societat catalana del segle XXI, de manera que es pugui debatre sobre què es vol ser i com. Entesos. Una més. Continuem amb les posturetes i la inanitat. Reincidim amb l’anar fent volar coloms, que és una de les especialitats esportives autòctones més practicades recentment per la nostra classe dirigent.

Mirin, Presidents, si fins aquí han arribat i no gens més, millor s’aparten i deixen que algú preparat dediqui el seu esforç a recompondre la sanitat pública, si més no (parlo per experiència), que la tenim feta un nyap, depauperada.

https://angelcasasblog.com/2018/10/26/en-el-laberint/