"La confiança de Florència", Jordi Amat
Als afores de Fiesole, a banda i banda del turó, camps d’oliveres. Al fons, com una postal, Florència. L’autocar s’atura davant de l’antiga abadia. A l’esplanada les banderes dels països de la Unió, que financen l’European University Institute. Aquí estudiants d’arreu fan tesis o segueixen cursos postdoctorals. Travessem el claustre, deixem la biblioteca a mà dreta, pugem les escales que ens encaminen cap al teatre. Portes blanques de fusta obertes. Ocupem la part de la sala que fa de platea. Hi ha una gran taula blanca, més ovalada que rodona, amb gairebé quaranta cadires blanques. El lloc de cadascú està assignat amb un petit cartell sense explicitar la filiació. Paper, bolígraf, micròfons, ampolles d’aigua. Al sostre un fresc amb set figures femenines: quatre toquen instruments, una s’agafa amb una mà a la branca d’un arbre i amb l’altre cull nous, una altra declama i la última aguanta amb una mà una màscara.
L’entitat organitzadora és l’Escola de Governança Internacional. El seu propòsit és estudiar les circumstàncies polítiques del present des d’una òptica acadèmica. Només té un any de vida, però el nostre no és ni de lluny el primer Dialogue que organitza. N’han fet sobre esport i corrupció, per exemple, i la setmana vinent seguiran amb un altre per reflexionar sobre com ha de ser la cooperació dels parlaments nacionals a l’hora de fixar polítiques de defensa de la Unió. El títol del nostre –“Una aproximació transnacional al cas català”– és voluntàriament asèptic: la indefinició vol evidenciar que no s’ha adoptat un presa de partit predeterminada. Som gairebé 40. Bàsicament catalans i espanyols, però no només. Dominen els politòlegs, hi ha científics socials, també polítics retirats i uns pocs en actiu. La llengua franca serà l’anglès.
Les normes seran estrictes. No s’ha d’interrompre a qui té la paraula. El diàleg no és secret, però és discret. No es poden penjar fotografies a les xarxes socials i, en el cas que s’escrigui sobre allò que s’ha dit, no es podrà dir el nom de qui ha dit què (només puc confirmar que jo hi era). Qui fa de director proposa un codi de bones pràctiques que seguirem: la controvèrsia ha de ser amistosa, s’hauria d’intentar parlar més del futur que no pas del passat i el llenguatge que s’utilitzi ha de ser tan rigorós com sigui possible.
A diferència d’altres reunions valuoses sobre el procés, s’exposaran plantejaments que corresponen a gairebé totes les mirades existents sobre el conflicte. Comencem.
Allò que es va produir durant la Tardor catalana –que té com a conseqüència més trista i paralitzadora l’empresonament dels líders independentistes (fa un any que Sànchez i Cuixart són a la presó, i no hi haurien de ser)– caldria definir-ho com una crisi secessionista. El seu descabdellament, amb la fallida declaració unilateral d’independència com a culminació, va provocar una situació del tot inèdita en el nostre context. La crisi constitucional es va convertir així en europea, en un moment en el qual –encara en l’ona expansiva del referèndum escocès– la secessió s’ha posat de nou sobre la taula plantejant dilemes pels quals no hi ha mecanismes de resolució establerts. Ni aquí ni enlloc. No n’hi ha perquè la secessió, per molts motius (pel respecte entre els estats, pel respecte de l’ordre internacional, pel respecte als drets de ciutadania del conjunt de la població que forma del territori que es vol separar), no té cobertura en l’ordenament internacional. Per això, sovint, per legitimar-la es parla del dret a l’autodeterminació, que sí té una cobertura legal però no per secessionar-se.
D’una manera general vam convenir que de la crisi de l’any passat se’n podien extreure algunes lliçons. La unilateralitat s’ha convertit en una via morta, però la seva fallida no va acabar amb un conflicte que planteja unes demandes vives i que tampoc ha resolt la seva criminalització –ningú sap veure enlloc la rebel·lió–. Aquest diagnòstic, assumit no per tots però gairebé (des de defensors de l’statu quo vigent fins a independentistes), podria utilitzar-se com un punt de partida. Però cal partir també d’una constatació dura i que té una lògica maquiavèl·lica: les conseqüències de la resolució governamental de la crisi no han generat una situació insostenible com temíem. I la seva permanència, que només pot resoldre’s trobant una fórmula que demana temps i paciència, a curt termini genera incentius a diverses forces amb legítim afany de govern que obtenen rèdits electorals de la polarització intensiva de les posicions.
Què cal fer? Elaborar un procediment innovador de resolució que permeti pactar els desacords. Una fórmula que, dins del marc assumit per les parts, canalitzi el conflicte inscrivint-lo en les palpitacions del temps: l’afany d’eixamplament democràtic que s’expandeix arreu demanant més reconeixement i millor redistribució del poder. No és fàcil i no es pot ser optimista, però no s’ha de defallir. I per començar a pensar en aquesta solució, abans que res, cal veure en la generositat una promesa de futur i entendre que primer de tot s’ha de reconstruir la confiança perduda. A Florència, per uns instants, aquesta confiança, precària, va existir.