"Vox, atado y bien atado", Francesc-Marc Álvaro
El que és vell venut com a nou. El que és ranci embolicat en disseny actual. El que és reaccionari ofert com a regenerador. Una ultradreta que aixeca la bandera de la Constitució, però proposa unes polítiques que, si es realitzessin, representarien convertir Espanya en una pseudodemocràcia d’estil autoritari, més propera a Rússia que a Alemanya, França o el Regne Unit. La posada de llarg de Vox, diumenge passat a la plaça de toros de Vistalegre, va confirmar que el discurs d’aquests fills desbocats de l’aznarisme es basa a construir i assenyalar diversos enemics interiors i exteriors d’una Espanya que ha de ser salvada: independentistes, immigrants, feministes, sindicats, etcètera. Santiago Abascal, president de Vox, proclama sense embuts el que Pablo Casado i Albert Rivera insinuen, suggereixen o no descarten.
Amb el PP i Cs deixant el centre en mans del socialista Pedro Sánchez, la competència entre tres marques de dreta pura i dura convida a pensar en el que ha passat a Espanya des de la mort de Franco fins avui perquè la doctrina de Fuerza Nueva (partit ultra liderat per Blas Piñar) torni ara tunejada i lliure de plom, per a consum de nostàlgics, desenganyats de Rajoy i abstencionistes espantats. Es tracta només de falta de memòria o, més aviat, de tot el contrari?
En espera del recorregut electoral de Vox en les pròximes eleccions europees i generals, alguna cosa està clara: Casado i Rivera, en comptes de separar-se d’aquest fluid tòxic, s’hi acosten perillosament i flirtegen amb el seu votant. Els estrategs del PP i de Cs consideren més important conrear el camp que Abascal reclama en exclusiva que reforçar la identitat d’una dreta democràtica disposada a aïllar amb un cordó sanitari els èmuls de Salvini, Le Pen, Orbán, Kaczynski i Strache. D’aquesta forma, dos partits que es pretenen puntals del sistema es converteixen en avaladors d’una força antisistema. A l’adoptar part de l’agenda de Vox, la blanquegen a ulls de molts votants. No, no és l’independentisme català el culpable que el neofeixisme s’hagi descarat sense manies; per cert, en algunes zones, com València, fa dècades que els ultres fan i desfan sense aturador.
Al llibre Aragón es nuestro Ohio, a càrrec de l’equip de Piedras de Papel, s’explica que les diferències entre espanyols de dreta i d’esquerra “es reflecteixen en actituds sobre temes relacionats amb la llibertat individual i la tolerància, com l’heterogeneïtat en les seves diferents dimensions –cultural o religiosa (immigració) i sexual (homosexuals) o territorial (pluralitat nacional de l’Estat)–, en les qüestions de moralitat (avortament o eutanàsia) i en l’elecció entre el dilema seguretat-llibertat”. No és casual que Abascal llanci proclames antiavortistes en el mateix míting en què promet desmantellar les autonomies.
Vox, amb un missatge il·liberal, malgrat que el seu manifest diu que es tracta d’un projecte basat “en els valors propis de la societat oberta”, estilitza i actualitza una iconografia no gaire allunyada de la propaganda oficial d’un hipotètic franquisme sense Franco: les forces armades, els cossos de seguretat de l’Estat, els toros, el blat, la terra, la mare amb el seu nadó... Les picades d’ullet retro estan molt calculades, per no caure al sac marginal dels grupuscles que es manifesten saludant a la romana i vestint la camisa blava. Cal acontentar Martínez el fatxa, però cal captar també els que es puguin sentir abandonats pel PP i el PSOE, tot adaptant les tècniques del trumpisme.
La base és el ressentiment, esclar: ressentits perquè viuen en un barri amb alta densitat d’immigració, ressentits perquè la cosina de Catalunya porta el llaç groc, ressentits perquè creuen que tots els polítics –tret dels de Vox– els enganyaran. En el missatge de benvinguda del web del partit, s’anuncia solemnement: “No hem viscut mai de la política”, una afirmació bastant inexacta en vista de la carrera d’Abascal, que va ser protegit d’Esperanza Aguirre, com ha explicat molt bé Asier Martiarena a LaVanguardia.com.
Vox és una marca populista d’ultradreta que beu d’un nacionalisme espanyol predemocràtic malgrat que invoca constantment la Constitució del 1978. Acudim al professor Xacobe Bastida, que assenyala el següent: “A partir de la Constitució del 1978 s’ha desenvolupat un discurs nacionalista espanyol que, paradoxalment, reclama el segell del pluralisme, la tolerància i l’esperit democràtic mentre es constitueix en una ideologia constitutivament oposada a aquestes característiques”. Vox no fa res més que fer sortir a la superfície aquesta relació problemàti- ca entre el concepte de nació espanyola i el de democràcia, una cosa que afecta tots els grans partits, tret de Podem, que no nega el debat sobre l’autodeterminació, una po- sició que s’enfronta al tabú d’una “unitat sagrada”.
Vox actua com si la transició no hagués existit. Aprofitant el mar revolt de les crisis econòmica i institucional, prova d’aplicar la voluntat expressada per Franco en el discurs de la Nit de Nadal del 1969, aquell en el qual va prometre que ho deixava tot “atado y bien atado”.
11/10/2018 - lavanguardia