"Som davant d’una pandèmia", Quim Monzó

Dimarts, en aquesta columna parlava de dues grans mentides sobre la situació lingüística a Catalunya que, a còpia de repetir-les un cop i un altre, n’hi ha que acaben per creure-se-les. Hi explicava les ordres subtils que la Generalitat dels anys vuitanta donava perquè els professors de català no suspenguessin cap alumne, encara que fos incapaç d’articular una simple paraula en aquesta llengua. Per amagar la realitat i no crear conflictes, se l’aprovava i avall, que fa baixada. Així, oficialment, tots els alumnes acabaven els estudis parlant català i castellà a la perfecció.

L’endemà mateix, dimecres, dos lectors em van fer arribar enllaços a mitjans de comunicació nord-americans que parlen del cas d’una professora de Florida que té problemes per negar-se a acceptar aquesta pràctica suposadament educativa que a mi em recorda aquells adhesius que dècades enrere lluïen alguns cotxes: “To er mundo e güeno”. La professora en qüestió es diu Diane Tirado, fa disset anys que es dedica a fer classe i fins fa mig mes ensenyava a l’escola West Gate K-8, de la bonica ciutat de Port Saint Lucie. Diu Tirado que durant els últims cinc anys ha anat veient que moltes escoles han adoptat progressivament la política de no posar zeros als alumnes. Diu que és una consigna que de vegades apareix escrita a la llista de normes de l’escola i de vegades simplement es dona per suposada. Va començar com una manera d’ajudar els estudiants amb dificultats o desinterès, perquè no es quedessin enrere, però ha acabat pervertint tot el sistema de qualificacions. El detonant de la seva expulsió va ser un treball que va encarregar als seus alumnes. Tenien dues setmanes per fer-lo, a casa. Va arribar la data de lliurament i el més calent era a l’aigüera. Alguns no presentaven el treball. Va deixar passar tres setmanes més, i quatre, però continuaven sense donar-l’hi.

De manera que va aprovar els que l’havien fet i als que no l’hi van portar els va posar un zero. L’escola li va dir que ni parlar-ne, que allà se seguia la “no zero policy” i que com a mínim els havia d’aprovar. Però, raonava la professora Tirado, ¿com els havia d’aprovar si no havien fet la feina requerida? Diu: “¿Per què han d’esforçar-se els alumnes si saben que, encara que no facin res, passaran? Em miren als ulls i em diuen: ‘No tinc per què fer res perquè tu tens l’obligació d’aprovar-me’. Tenim una nació d’alumnes que, només per aparèixer a classe, ja esperen que els premiïn, i això no té cap mena de sentit”.

“Ja els suspendrà la vida” és la frase suada que els conformistes repeteixen sempre davant d’aquesta situació. Suposo que a la professora Tirado també l’hi deuen haver dit, acompanyada d’algun “no et busquis problemes”. Ara que s’ha quedat sense feina, sobretot que no en busqui a la Universitat Rey Juan Carlos perquè li agafaria un cobriment.

06/10/2018 - lavanguardia