BARCELONA RADICAL
fas política?...
o te la fan?
radicalparty

un sistema educatiu que margina i saboteja els més capaços

+ dossier superdotació

En William, en Carlos Antonio i en Laurent no es coneixen, però tenen un do que els uneix. Viuen separats per milers de quilòmetres. En William viu a Ohio, en Carlos Antonio a Mèxic i en Laurent a Bèlgica. Els noms de tots tres, amb edats entre els 8 i els 12 anys, s’acaben d’afegir a la llista de nens considerats prodigi. A la seva curta edat ja han començat cursos universitaris. En William vol ser astrofísic, en Carlos Antonio ha optat per la física i en Laurent vol ser enginyer.

Laurent Simons. A este niño belga de 8 años le bastó un año y medio para superar los seis años de estudios de secundaria. Ha empezado este otoño en la universidad tras compartir graduación con sus compañeros, de 18 años Laurent Simons. A este niño belga de 8 años le bastó un año y medio para superar los seis años de estudios de secundaria. Ha empezado este otoño en la universidad tras compartir graduación con sus compañeros, de 18 años (Getty)

Explicat així tot sembla fantàstic. Quin pare o quina mare no voldria presumir d’un fill així? Però la realitat viscuda per aquests nens amb altes capacitats i les seves famílies no té res a veure amb la percepció que puguin tenir persones que no han passat per aquesta experiència quan fan atenció a una notícia en què el protagonista és un nen de deu anys que comparteix pupitre universitari amb adolescents de 18 i 19 anys en una universitat.

La Vanguardia ha contactat amb quatre famílies d’ Espanya que conviuen amb els seus particulars Williams, Carlos Antonios o Laurents. La primera conclusió després de les entrevistes és que portar a aquest món un nen amb altes capacitats, quan aquest menor no rep l’atenció i el suport necessaris, és un regal que amaga un càstig.

El primer que sorprèn és que la majoria d’aquestes mares i aquests pares demanin de salvaguardar la seva identitat, quan el més lògic seria pensar que haurien de voler presumir d’haver portat a aquest món un nen superdotat, precoç en l’aprenentatge i amb aptituds constatades per acabar sent un prodigi o un talent.

Susana Martínez és, entre aquestes quatre famílies, l’única que no manifesta cap problema per donar la cara. Entén, això sí, la reacció de la resta de pares i mares. “És molt lògica la petició de mantenir l’anonimat després d’haver estat assenyalats, tant les famílies com els nens, com a culpables del calvari pel qual solen passar aquests menors a l’escola”, afirma la Susana, que és presidenta de l’ Associació Espanyola de Superdotació i Altes Capacitats (AESAC).

La Susana és mare d’un nen amb altes capacitats. Es diu Daniel i va ser precoç a l’hora de caminar (ja ho feia als vuit mesos) i també en l’habilitat del llenguatge. “En aquesta mateixa edat ja va començar a preguntar coses i era un no parar; tenia una inquietud insaciable per aprendre coses”, recorda la ­Susana.

Els pares d’en Daniel van saber de seguida que havien portat a aquest món un nen molt especial. A l’any de vida la criatura es comu­nicava amb un vocabulari “increïblement ric”, afegeix la seva mare. En Daniel va ser un nen feliç fins que va arribar el seu primer dia d’escola.

“A l’ escola el seu ritme d’aprenentatge es va parar. La seva in­quietud innata per aprendre coses va ser considerada com un problema, perquè en Daniel no parava de fer preguntes a classe”, indica la Susana. I allà va començar un calvari per a aquesta família de Madrid, repetit entre molts altres pares tocats pel do de les altes capacitats.

En Daniel no encaixava en el sistema, i de seguida es va convertir en l’alumne més castigat de classe. “El problema a l’ escola és que no quedava quiet a la catifa com la resta de companys i no callava. I això amb quatre anys!”, exclama la Susana. En aquesta edat ja llegia com un adult, “però per la seva mestra això no era pas el més important”, lamenta aquesta mare.

Aquesta professora va citar els pares d’en Daniel. “En aquesta primera conversa aquesta gran docent va fer servir el sarcasme, per descomptat. En comptes de pensar que a la seva classe tenia un nen amb un gran potencial, va recórrer al manual i ens va dir que ella sabia perfectament el que li passava a en Daniel, i que això es curava amb unes pastilles”. El seu diagnòstic va ser que el nen patia trastorn per dèficit d’ atenció i hiperactivitat ( TDAH).

Els pares d’en Daniel van portar el nen a un psicòleg, que va desmuntar aquesta teoria. “El problema del nostre fill era la seva gran intel·ligència”. Amb aquest informe van tornar a l’escola, però les coses, lluny d’arreglar-se, van empitjorar. El calvari va continuar en tota l’etapa escolar d’infantil. Va anar a més psicòlegs, “i fins i tot el vam portar a un neuròleg”, revela la seva mare. Un dia la Susana va contactar amb una altra mare d’un menor amb altes capacitats, i a partir d’aquest moment aquesta família va començar a obtenir informació sobre l’atenció i els suports que necessiten aquests menors per al seu desenvolupament.

“El problema és que el sistema educatiu no està preparat per oferir l’atenció especial que necessiten aquests nens”, critica la Susana. En Daniel va trobar una escola on sí que li van saber donar el suport que necessita i el van avançar un curs. Ara és a l’etapa de l’ESO, i amb el canvi, afirma la seva mare, han tornat els problemes. “Tornem a estar igual, amb professors que no saben què han de fer amb ell; sembla que tampoc no tenen cap mena d’interès a aprendre com cal actuar en aquests casos”.

La història que explica la Susana és actual, però no és nova. El calvari per on ara passa aquesta dona i la seva família és el mateix que un dia li va tocar viure, ja fa gairebé quaranta anys, a la Begoña (el nom és fals), amb dos fills amb altes capacitats. És una prova del poc avenç que s’ha fet aquestes últimes quatre dècades en suport i atenció a aquests nens amb un coeficient intel·lectual superior a la mitjana.

La Begoña recorda que aleshores va haver de batallar de valent perquè avancessin la seva filla un curs a primària. “Era una nena que s’avorria a classe i que va ser víctima d’assetjament escolar pel fet de tenir aquestes altes capacitats”, revela la Begoña. Als centres per on va passar “ningú no va ser capaç d’ajudar-la”. I el més greu, continua explicant aquesta dona, que viu a Madrid, “és que els altres pares deien als seus fills que no s’acostessin a la nena perquè era rara”. Avui aquella nena és una professional de la medicina que ha girat full del calvari viscut a la seva època escolar.

Els pares de la nena van descobrir que tenia altes capacitats quan la seva filla els va confessar, quan ja havia complert els vuit anys, com de malament s’ho passava a l’escola. “Si ella no s’hagués ensorrat, potser no ens hauríem assabentat mai que tenia un coeficient d’intel·ligència tan alt”. Quan es va destapar el calvari de la seva filla, la Begoña va portar al psicòleg un altre dels seus fills, que tenia 15 anys.

“La sorpresa va ser que ell també era un adolescent amb altes capacitats, però com que va saber sobreviure millor a tota l’adversitat a l’escola, no vam sospitar mai de la gran intel·ligència que tenia”, afegeix aquesta dona, que avui, quan els seus fills ja tenen la vida resolta, encara continua clamant perquè el sistema educatiu “sigui molt més sensible amb aquests alumnes tan especials”.

Una altra mare que demana de mantenir l’anonimat, en aquests moments està lluitant perquè la seva filla, de 13 anys i un alt coeficient intel·lectual, porti una vida com més normal millor. Van saber que tenia altes capacitats a la llar d’infants, però el suport rebut del sistema educatiu no sempre va ser el que esperaven. “Una vegada un orientador em va dir: preocupi’s més que la seva filla es relacioni amb la resta de nens que de la seva intel·ligència”, recorda aquesta dona. I ­això dol quan ets testimoni cada dia de com de malament s’ho està ­passant aquest menor, tot i que aquesta mare ha optat per una altra estratègia.

“M’estic convencent que el que li passa a la meva filla és una sort i no pas un problema”, afirma. I la nena, afegeix, també hi posa de part seva. “Està complint amb el que li marca aquesta societat mirant de relacionar-se cada dia amb altres menors i aprenent a comportar-se com una persona que no és excepcional”. Malgrat que internament això és una frustració, ja no ens queden més opcions”, conclou aquesta ­dona.

Una altra veïna de Madrid explica que està vivint una situació molt semblant a la de les altres mares amb el seu fill, menor d’edat. “S’avorreix a l’escola i viu al seu món, ja que moltes coses de les que li ensenyen ja se les sap”. Aquesta dona no veu el final de la seva història particular. “Això només seria possible si cada nena o nen amb altes capacitats pogués seguir el seu ritme amb l’ajuda dels professors”, afirma. Amb l’actual sistema educatiu, avui aquest desig sembla difícil de complir .

, Lleida

30/09/2018 - lavanguardia