BARCELONA RADICAL
fas política?...
o te la fan?
radicalparty

transcendent batalla, electoral, per Barcelona

La cursa per l’alcaldia de Barcelona s’està ­posant molt interessant. Tal com hem explicat aquí en diverses ocasions, res no es pot ­donar per fet i ni tan sols els candidats pro­clamats tenen el lloc assegurat. Ho hem comprovat amb l’alcaldable d’ERC Alfred Bosch que, pressionat pel seu partit i per les enquestes internes, ha renunciat per donar pas al conseller Ernest Maragall, que sembla que aconseguiria un resultat més bo. Com canvien les coses en tan poc temps! Fa només quatre mesos, l’enquesta oficial de l’Ajuntament de Barcelona donava a Bosch la victòria en les eleccions municipals i ara el seu partit el retira perquè considera que perdria la batalla davant Ada Colau i Manuel Valls, que aparentment surten com a favorits.

No només hi ha dubtes a ERC. Sectors dins del PSC estan immersos des de fa setmanes en la mateixa reflexió respecte de Jaume Collboni, proclamat candidat socialista a l’alcaldia. Hi ha hagut converses discretes per buscar una alternativa a l’actual cap de files del PSC a l’Ajuntament que, de moment, no han fructificat. L’exalcalde Jordi Hereu ha estat un dels temptejats però va declinar l’oferta a la tornada de l’estiu. També s’han plantejat noms de dones rellevants de l’anomenada societat civil, així com algun destacat exregidor de l’època de Pasqual Maragall.

Ada Colau, Manuel Valls, Ernest Maragall, Jaume Collboni, Alberto Fernández Díaz y Neus MuntéEn el front independentista continua la incògnita que s’aclarirà aquest mes d’octubre. Ferran Mascarell s’ha postulat com a alcaldable de la llista avalada per la Crida Nacional de Carles Puigdemont. Però també en aquest costat hi ha moviments de tempteig a noms com l’extinenta d’alcalde de Barcelona Pilar Rahola o al­guna de les dones dels polítics presos pel procés in­dependentista. Tot això sense oblidar la pretensió de Puigdemont de convèncer ERC i el seu nou candidat Ernest Maragall perquè s’integri a una llista unitària o fins i tot perquè la lideri. Per la seva banda, Colau té ­esperances que l’aterratge de Maragall faciliti un pacte d’esquerres després de les eleccions.

Manuel Valls presentarà demà la seva candidatura que va néixer com a idea de Ciutadans i que ha derivat cap a una plataforma que busca aglu­tinar sensibilitats de tot l’espectre constitucionalista i també catalanista no independentista, amb especial atenció a l’herència de Pasqual Maragall. El fitxatge com a assessor de campanya de Xa­vier Roig, excap de gabinet de l’alcalde olímpic, és un exemple de la intenció de Valls.

En aquest embolic sorprenen almenys dues coses. La primera és l’afany gairebé unànime per abanderar el pensament polític de Pasqual Maragall, especialment per gent que avui el lloa i al seu dia el va criticar durament. La segona sorpresa és el revival de veterans de la política municipal que han entrat a les quinieles. Ernest Maragall, Ferran Mascarell, Pilar Rahola, Jordi Hereu o Xavier Roig, entre d’altres, són vells rockers que acumulen molt coneixement i experiència a la Casa Gran. Ara la lluita es planteja entre els candidats vintage –concepte molt de moda– i els dos titans mediàtics de Colau i Valls. Però molta atenció perquè no hem de descartar l’aparició d’un tercer alcaldable en el front independentista tant o més popular. Encara falta molt.

, 24/09/2018 - lavanguardia

Ernest Maragall serà l’alcaldable d’ERC a Barcelona i demà, si no passa res, Manuel Valls anunciarà la seva voluntat de presentar-se a les municipals, com a candidat d’alguna cosa més àmplia que Cs. Alhora, corren rumors sobre possibles tapats o tapades per encapçalar una llista abonada per Puig­demont que eixampli el pe­rímetre del PDECat (Junts o Crida), que va triar en primàries Neus Munté, un nom envoltat de provisionalitat.

La jugada d’ERC, inspirada per Junqueras, és un moviment audaç –ara en diuen disruptiu– que vol aconseguir diverses coses: fer una picada d’ullet a votants no habituals de les sigles republicanes, aprofitar el capital polític d’un veterà que coneix com pocs la metròpoli i la Casa Gran, conjuminar independentisme i barcelonitat i, per damunt de tot, ressuscitar amb autoritat el llegat del maragallisme per –suposo– adaptar-lo al nou context. El preu de l’operació ha estat desmentir les bases del partit, que en primàries havien fet costat a Alfred Bosch, la qual cosa indica que certes imitacions de processos participatius són poc creïbles.

Sembla que el debat sobre la Barcelona del futur s’articularà sobre una competició per veure qui reedita amb més gràcia el maragallisme. Colau, que havia abjurat del model de ciutat
del gran alcalde olímpic, vol ser-ne la continuïtat més progre; Collboni, l’alcaldable del PSC si no hi ha sorpreses, dirà que té la formula més fidel a l’original; Valls fitxa antics ­maragallistes per cuinar la seva salsa; Mascarell –que es postula per liderar una llista del so­biranisme postconvergent més o menys transversal– pot dir que és un dels més acreditats ideòlegs del príncep que va aconseguir que ser barceloní fos un orgull.

Només Jordi Graupera, promotor de les primàries per ­bastir una candidatura unitària independentista, fuig en teoria d’aquest marc, que considera lligat a “un passat mitificat, construït com una fantasia”.

Òbviament, la batalla de Barcelona no es pot desvincular de la situació general a Catalunya, per bé que els electors voldran sentir solucions clares als molts problemes que l’actual equip municipal no vol o no sap abordar. Maragall trenca una po­larització reduccionista entre una Colau que haurà de justificar la seva gestió i un Valls que s’ofereix com ho faria un alt executiu, com si no sabéssim res del seu fracàs francès. Costa d’entendre que certes elits locals tinguin interès per apa­drinar un cap de l’oposició previsiblement efímer. Provincianisme atroç.

La pregunta del milió: Ernest Maragall estaria obert a una llista que ajuntés ERC, PDECat, el puigdemontisme i els no ­adscrits? L’interessat ha deixat caure la idea d’una “llista oberta de ciutat”, però els republicans no volen saber res de candi­datures unitàries. I tampoc desitgen polítiques de pactes rígids –frontistes– per a l’endemà dels comicis. Però tot és massa incert per ser taxatius. Sobretot si s’acceptés –al PDECat i a Waterloo– que és el Tete qui dirigeix i qui aspira a tenir la vara.

, 24/09/2018 - lavanguardia

ERC no ha volgut mai ser soci del govern municipal de l’alcaldessa Ada Colau: va optar pel paper d’oposició, des d’on al principi va donar suport a mesures com el pla especial urbanístic d’allotjaments turístics ( Peuat); per a poc a poc anar-se allunyant dels postulats dels comuns, expressar greus discrepàncies i arribar, fins i tot, a frustrar mesures estrella de Colau com la unió dels dos tramvies. No hi ­havia gairebé relació. Però ara hi pot haver canvi de rumb. El previ­sible nou candidat d’ERC per Barcelona, Ernest Maragall, va lloar ahir el paper de Colau i fins i tot ja va avançar que la seva formació està “disposada a compartir” un possible govern amb els comuns si guanyen les eleccions.

“Barcelona s’ha de definir tant com li sigui possible en termes de progrés i de drets del ciutadà. Amb quines fórmules? Depèn del resultat de les eleccions. Entenem cla­rament que Barcelona vol tenir una orientació republicana i progressista explícita”, va declarar Maragall en una entrevista en el programa El de Catalunya Ràdio, en què també va dir estar “disposat a entendre’s amb JxCat i la CUP”, si bé va descartar, una vegada més, després que un dia abans ho fes Alfred Bosch a La Vanguardia, la possibilitat d’integrar-se en una llista única independentista.

Maragall va proposar una “llista oberta de ciutat per maximitzar els vots republicans”, això sí, sota les sigles d’ERC. Una proposta que també es pot interpretar com un missatge: si hi arriba a haver alguna mena de llista única, ERC la vol liderar.

La batalla per Barcelona continua agitant l’activitat política. I, en aquest context, el president del PDECat, David Bonvehí, també va agafar ahir la paraula. Ho va fer a través d’una entrevista a l’ ACN per afirmar que Neus Munté és la “millor candidata”. Millor, també, que Ferran Mascarell, un dels noms que ha sonat per liderar aquesta suposada llista unitària. “Si s’entén que ens hem d’obrir més enllà del PDECat i JxCat, hi ha gent que vol venir al projecte i la militància considera que la número u ha de ser una altra persona, nosaltres ho accepta­ríem”, va puntualitzar Bonvehí. Però va insistir: Munté “és més bona candidata que qualsevol altre nom”.

Des de la Festa de la Rosa a Gavà també va parlar sobre Barcelona el candidat del PSC, Jaume Collboni, que va demanar el vot dels ciu­tadans que estan “tips d’experiments”. “També ens dirigim als catalanistes moderats i als que creien que votant Ciutadans votaven una cosa diferent a la marca blanca del PP”, va assenyalar.

Per la seva part, el líder dels populars a l’Ajuntament, Alberto ­Fernández, va manifestar que el seu partit té “compromís, projecte i ­trajectòria barcelonina, nítida des del centredreta, que dona un perfil propi”.

, 24/09/2018 lavanguardia