inici de curs polític dens, obert, transcendent

Calendario del nuevo curso político de Torra / CGL’estiu aviat començarà a apagar-se. Arriba un nou curs amb molt de soroll. Un curs electoral emmarcat per la crisi del projecte europeu. En temps així, els diccionaris de butxaca poden ser una ajuda.

Avançament electoral

L’avanç electoral és la principal variable del curs polític que ve. El nou president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, repeteix una vegada i una altra que vol esgotar la legislatura fins al 2020. No vol aparèixer com un president provisional al capdavant d’un Govern accidental. El PSOE necessita recuperar gravetat i solidesa en la seva actual finestra d’oportunitat. Sánchez diu que no té pressa, però un fracàs en l’aprovació dels pressupostos generals de l’ Estat del 2019 aquesta tardor podria portar-lo a convocar les eleccions generals el pròxim mes de març, abans de les municipals i autonòmiques del mes de maig. L’aprovació dels pressupostos exigeix una veritable obra d’orfebreria política, ja que el PSOE només té 85 diputats.

Avançament andalús

L’avançament electoral més probable és el d’ Andalusia, la comunitat autònoma més poblada d’ Espanya, governada de manera ininterrompuda pel PSOE des del maig del 1982. La legislatura regional s’esgota el mes de març vinent i Susana Díaz no vol que aquesta vegada les eleccions andaluses coincideixin amb les generals. Motiu: Pedro Sánchez podria obtenir a Andalusia un millor resultat que la candidatura autonòmica, encapçalada per Díaz. Ella ho viuria com una segona humiliació, després de la derrota davant Sánchez a les primàries del partit (maig del 2017). A Sevilla aquest estiu s’ha parlat de la possibilitat de fer les eleccions el diumenge 28 d’octubre, aprofitant l’aniversari de la primera gran victòria electoral de Felipe González el 1982. Per celebrar els comicis en aquesta data la convocatòria hauria de ser immediata. Les eleccions andaluses també podrien celebrar-se al novembre o al desembre. En aquests moments Susana Díaz té a les seves mans la clau del temps polític a Espanya.

Avançament andalús (2)

Pràcticament tots els partits treballen amb la suposició que hi haurà avançament electoral a Andalusia. Això explica, en part, la tensió política d’aquest estiu. Unes eleccions andaluses avançades serien el primer examen de la relació de forces entre el Partit Popular i Ciutadans després de la caiguda de Mariano Rajoy, el retorn del PSOE al Govern i la victòria de Pablo Casadoen les elec­cions internes del PP. Els comicis andalusos poden enfonsar Casado, o Albert Rivera. L’activisme de carrer de Ciutadans a Catalunya té relació directa amb l’expectativa d’eleccions a Andalusia, una societat molt sensible als esdeveniments catalans. Ciutadans teatralitza al carrer el seu antagonisme amb l’independentisme català mirant cap a Andalusia.
Inés Arrimadas stà cridada a tenir un paper protagonista en la campanya andalusa de cara a reforçar el candidat Juan Marín, que no es distingeix pel seu ardor en els mítings. Arrimadas va ser ahir a Sevilla empenyent a favor de l’avançament electoral.

Barcelona

L’altra gran referència del nou curs serà la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya i nucli de la segona àrea metropolitana de la Península. Les eleccions a Barcelona seran molt disputades. L’alcaldessa Ada Colau es juga la reelecció, una prova difícil per a la nova constel·lació política que gira entorn de Podem. Els independentistes consideren que Barcelona és la seva gran assignatura pendent, després de la derrota de l’alcalde Xavier Trias el 2015. Barcelona posarà a prova la maniobra de Carles Puigdemont per encerclar Esquerra Republicana amb les xarxes de la Crida Nacional per la República (el nou format convergent). A Barcelona pot desembarcar l’ exprimer ministre francès Manuel Vallscom a figura estel·lar d’una candidatura constitucionalista organitzada al voltant de Ciutadans. Un servidor de la República Francesa competint per l’alcaldia de Barcelona. Un senyal més de l’abast europeu de la qüestió catalana. Podria donar-se la paradoxa que el maig del 2019 hi hagués quatre candidats de signe socialista lluitant per l’alcaldia de Barcelona: Ada Colau, socialista radical; Manuel Valls, socialista de dretes; Jaume Collboni, candidat del PSC, so­cialista oficial, i Ferran Mascarell, socialista maragallià, que es postula com a candidat d’una llista d’unitat independentista. Antic col·laborador de Pasqual Maragall a l’Ajuntament i a la Generalitat, Mascarell va evolucionar cap a posicions sobiranistes després d’una llarga trajectòria al PSC. Va ser conseller de Cultura amb Artur Masi avui forma part del cercle de Puigdemont. Abans de l’estiu va donar lectura al manifest propulsor de la Crida Na­cional per la República. Avui l’enrevessada i tensa situació catalana no pot entendre’s sense tenir en compte la batalla per l’alcaldia de Barcelona. A Barcelona hi ha la clau de moltes de les maniobres que estan en marxa.

Catalunya

L’entrada Catalunya en aquest diccionari d’estiu podria ocupar moltes pàgines. Catalunya és un element central de la crisi política espanyola i és una crisi en si mateixa, ja que l’envergadura electoral del projecte independentista ha provocat una greu divisió de la societat catalana, que alguns observadors consideren irremeiable i d’altres veuen reparable a llarg termini. A curt termini, la crisi catalana és del tot irreso­luble.

Europa

Europa és el gran tema d’aquest curs. Les eleccions al Parlament Europeu que tindran lloc entre el maig i el juny de l’any que ve seran les més importants que s’hauran celebrat des que van ser instituïdes el 1979. ( Les eleccions europees podrien fer-se a Espanya el dia 26 de maig, juntament amb les municipals i les autonòmiques en 13 comunitats, donant lloc a un superdiumenge electoral de gran transcendència política). Per primer vegada en la història del projecte europeu, un conjunt de forces contràries a l’actual Unió pot aspirar a ser majoria a l’Europarlament. L’actual majoria de populars i socialdemòcrates es troba en declivi, davant l’ascens de les forces euroescèptiques en diversos països de la Unió. S’està forjant una coordinadora de forces populistes de dreta per posar en qüestió el poder de Brussel·les. Steve Bannon, ideòleg de la campanya presidencial de Donald Trump, ha obert oficina a Brussel·les a fi de promoure una coordinadora populista. Vladímir Putin observa el fenomen amb molta atenció. Els principals referents d’aquest moviment són el primer ministre d’ Hongria, Viktor Orbán, i el nou home fort de la política italiana, Matteo Salvini. Tots dos acaben de proclamar que el seu principal adversari és el primer ministre francès, Emmanuel Macron, defensor d’un europeisme liberal en el marc de la globalització. Europa és avui la mare de totes les batalles. El cisma europeu acabarà repercutint a Espanya, país en què cap força rellevant no es declara simpatitzant de les tesis d’ Orban o Salvini. Deu ser veritat? Ho anirem veient els propers mesos.

Feixisme

Cada vegada són més les veus que alerten sobre un retorn del feixisme, la ideologia totalitària que va emergir a Europa com a resposta al magnetisme que la revolució russa d’octubre del 1917 va exercir sobre el moviment obrer europeu. El feixisme va ser una creació genuïnament italiana, de la qual el nazisme alemany no en va ser una simple còpia. Hi va haver feixisme a Espanya, certament, però el franquisme va tenir altres components i va acabar derivant en una dictadura nacionalcatòlica. En l’actual fase d’acceleració de les contradiccions socials hi ha un evident abús de la paraula feixisme per designar els rivals polítics. Ara bé, s’observen trets feixistes en alguns dels nous moviments sociopolítics que criden les diferents nacions europees a tornar a tancar-se sobre si mateixes.

Gènova

L’esfereïdor ensorrament del pont Morandi a la ciutat de Gènova, el 15 d’agost, ha estat una de les notícies més tràgiques de l’estiu. L’ensorrament de Gènova és també l’enfonsament d’un mite: el mite d’una Itàlia vivaç i espavilada que aconsegueix funcionar al marge dels embolics de la política. Els embolics mal resolts de la política poden acabar enfonsant un país. La vivacitat social –una barreja d’iniciativa, astúcia i murrieria– no pot substituir el bon funcionament de les institucions. Si les institucions fallen, un país ho acaba pagant, tard o d’hora. En el camp de les infraestructures, Itàlia va frenar als anys setanta. Ponts, autopistes, carreteres i vies de tren necessiten reparacions molt costoses, víctimes d’un mal manteniment. En els funerals d’ Estat per les 43 víctimes de Gènova, el ministre de l’Interior, el populista de dretes Salvini, va acceptar fer-se una selfie amb uns simpatitzants. Torna el feixisme? Més aviat podríem dir que tornen els bàrbars. Els bàrbars digitalitzats.

Immigrants

La immigració torna a ser el detonant d’aspres lluites polítiques i socials a Occident. Hi ha una Europa espantada que tem una invasió africana. Tot trontolla a casa dels perjudicats per la globalització. El clima canvia, les feines per a tota la vida s’extingeixen, la precarietat laboral s’expandeix, les prestacions socials minven, les pensions diuen que estan en perill i gent vinguda de molt lluny lluita per un petit benestar als barris més humils. La tempesta perfecta. També hi ha professionals de la confusió. Pescadors d’oportunitats. Les actuals ten­sions polítiques a Alemanya i Itàlia a propòsit de la immigració apareixen en un moment de reflux en l’arribada de refugiats i migrants. El moment més crític es va produir en anys anteriors. A Espanya, durant l’últim mandat del Partit Popular (2012-2018) amb prou feines es va discutir sobre la immigració.Immediatament després de passar a l’oposició, el nou quadre dirigent de la dreta ha llançat el missatge que Espanya està sent envaïda.

Llaços grocs

La proliferació de llaços grocs a Catalunya és una iniciativa independentista per reivindicar la posada en llibertat dels dirigents sobiranistes presos. Els llaços grocs van aparèixer a Barcelona durant la guerra de Successió, al segle XVIII. El groc estava associat als aliats anglesos i a la casa dels Habsburg. Llibertat d’expressió en un país ( Espanya) sense Constitució militant. Els contraris a l’exhibició de llaços grocs podien haver-se inventat una altra divisa, però han preferit el combat nocturn pel control de l’espai públic. Campanya pilotada per Ciutadans. Escenes de tensió molt te­levisives. ( Vegeu l’apartat “Andalusia”).

Papa Francesc

Francesc afronta un dels moments més delicats del seu pontificat. L’oposició a l’home que ha trencat motllos a Roma es manifesta cada vegada més activa a l’interior de la jerarquia catòlica. L’ofensiva contra Francesc, el Papa que demana compassió per als immigrants, no pot desvincular-se de la lluita de valors actual a Occident. Entre les muralles del Vaticà també es decidirà el futur d’Europa.

Rivera-Casado

La competició entre les dues ofertes de la dreta espanyola – Partit Popular i Ciutadans– és una de les novetats més significatives del nou escenari sorgit de la moció de censura contra Rajoy. Ens trobem en una competició insomne que arrossega els dos partits cap a l’espectre d’alta freqüència. Hi ha una lligueta per veure qui és més de dretes, i el centre s’està quedant buit. El PSOE podria aprofitar-ho, si és que encara existeix el que coneixíem com a “centre”. Crida l’atenció veure Albert Rivera, l’home que fa uns mesos es proclamava el Macron espanyol, fent regates pel golf de Salvini.

Valle de los Caídos

El PSOE prova d’absorbir tot el que pugui de l’electorat de Podem, combinant una agenda econòmica pragmàtica amb gestos d’alt impacte per a l’esquerra. La retirada de les restes de Franco del Valle de los Caídos és l’estendard d’aquesta estratègia. Hi ha un suport social majoritari a la iniciativa de Sánchez. El gran gest intel·ligent de la dreta –de les dues dretes– seria acceptar-ho i exigir, immediatament, un modern monument a la reconciliació entre els espanyols (que no pot ser el Valle de los Caídos sense Franco). No s’hi atreveixen. Temen perdre vots en benefici de l’extrema dreta ( Vox), que acampa fora del Parlament.

, Madrid

02/09/2018 - lavanguardia