entrevista a Ivo Vagjl, eurodiputat i exministre d’Exteriors d’Eslovènia

ENTREVISTA

“Espanya perd simpaties, i cada dia més, perquè gent honorable segueix a la presó”

Eurodiputat i exministre d’Exteriors d’Eslovènia, Ivo Vagjl és un dels quaranta eurodiputats que han impulsat la plataforma Diàleg UE-Catalunya

  • Ivo Vagjl fotografiat a Barcelona en una visita recent que l’eurodiputat eslovè va fer a Catalunya. / MANOLO GARCIA
Ivo Vagjl fotografiat a Barcelona en una visita recent que l’eurodiputat eslovè va fer a Catalunya. / MANOLO GARCIA

Ivo Vagjl (Maribor, 1943) va ser nomenat ministre d’Exteriors d’Eslovènia l’any 2004. El seu mandat va durar cinc mesos després d’un canvi de govern al país. L’any 2009 va ser elegit eurodiputat per primera vegada. Actualment és un dels defensors del dret a decidir de Catalunya al Parlament Europeu.

Per què neix la plataforma Diàleg UE - Catalunya?

Estem preocupats. De fet, vam començar la nostra iniciativa quan ens vam adonar que hi ha molt poca predisposició del govern espanyol per obrir un diàleg democràtic. Després del que va passar l’1-O, que va ser totalment inacceptable, hem d’intentar persuadir el govern espanyol i la justícia espanyola cap a la via democràtica i que abandonin aquest ritual d’arrestar líders catalans, que porta a una via humiliant. Tota aquesta situació ens obliga a pensar què podem fer perquè desperti la consciència que hi ha alguna cosa que va malament a Espanya. Per exemple, a Polònia o Hongria les regles democràtiques han sigut violades i aquí hi actuem amb les normes de la Unió Europa.

Per quina raó la Unió Europea no es vol involucrar en el conflicte català i exercir de mediadora?

Una raó és que en molts països hi ha nacionalitats que volen esdevenir un estat independent i demanen fer un referèndum d’autodeterminació. Una altra, igual de forta i preocupant, és que a Europa el partit polític amb més pes és el Partit Popular. Els populars controlen els principals llocs de la Unió Europea i molt sovint donen suport a gent que està vinculada amb polítiques autoritàries, com a Hongria, Polònia, Croàcia, Macedònia i Albània. I un cas similar és el d’Espanya. És molt negatiu que el Partit Popular hagués encoratjat Mariano Rajoy a no ser democràtic, a no ser obert i a no entrar a dialogar amb els catalans. Les diferències polítiques s’han de solucionar a través de vies polítiques. No pot es poden solucionar ni amb violència, com vam veure l’1-O, ni amb repressió, ni humiliant els opositors polítics. No és acceptable a la Unió Europea.

El grup parlamentari ALDE, al qual vostè pertany, no dona suport al referèndum d’autodeterminació. S’hi sent còmode?

Hi ha membres del grup que hi donen suport i accepten la importància del rol que juga l’autodeterminació, i d’altres que no. Però som liberals i ens comportem d’una manera liberal, això vol dir que tolerem la diferència. Crec que és important no tractar-nos com a enemics, no ens hauríem d’odiar els uns als altres. Sempre estic observant què passa a Catalunya i puc veure que el moviment d’autodeterminació sempre ha sigut pacífic. Qui ha aplicat la violència ha sigut el govern espanyol i la policia. Citar a declarar els professors o representants de la societat civil és un signe que no s’està entenent res sobre què és un govern democràtic. Per tant, estic molt en desacord amb aquestes aproximacions rígides i legalístiques: els polítics han de ser-ho per la gent; no la de dalt la de baix. Parlar de rebel·lió és simplement una idea d’un temps passat.

¿Podem comparar el cas eslovè amb la situació catalana? Quines són les diferències?

I tant. El moviment pro independència d’Eslovènia estava basat en els mateixos valors que el català: la nostra història, llengua, cultura i identitat. També hi havia una raó econòmica, que és similar en el cas català. Eslovènia era la república més avançada econòmicament de l’antiga Iugoslàvia. On és la diferència? En les circumstàncies internacionals. Eslovènia va aconseguir la independència quan Europa vivia una altra situació: Alemanya va ser unificada i la Unió Soviètica va ser dissolta, entre altres coses. La disposició d’Europa era més gran que ara per acceptar aquests moviments. Però el dret a l’autodeterminació no pot dependre d’altres circumstàncies, és inherent a qualsevol nació i no pot ser negat. Europa ha d’entendre que hi ha d’haver lloc per a totes les nacions i tots els que decideixin utilitzar el dret a l’autodeterminació.

Si els líders independentistes tornen a utilitzar la via unilateral, com l’1-O, ¿creu que es necessiten majories més àmplies per declarar la independència, per exemple?

No es pot considerar com a no legítima una decisió democràtica que té el suport de la majoria. En el nostre cas hi havia una majoria més àmplia, però també hi va haver una resposta violenta del govern federal i es va començar una guerra amb l’ex-Iugoslàvia. Això va portar a la nostra decisió de votar per la independència. Però també hi ha països, com Montenegro, que van fer un referèndum i el resultat va ser ajustat, però ningú el va discutir.

Si el govern espanyol no vol negociar, què ha de fer Catalunya?

Jo diria que Catalunya ha de perseguir els seus somnis, fer els somnis realitat, pas a pas, i insistir en la via no violenta i el diàleg.

I si l’altra part no vol dialogar?

Doncs aquí hi ha part de la nostra feina. Fer que sigui possible i fer veure que això és una necessitat real. No hi ha una altra manera. Espanya està perdent simpaties a Europa amb cada nova detenció i empresonament. I cada dia més, perquè aquesta gent honorable, persones elegides democràticament, continuen a la presó. És una vergonya.