"Que burro que he sigut sempre", Quim Monzó

Vaig començar a fer declaració de renda el 1985. Fins aleshores ni sabia que existia, però vaig entrar a treballar a Catalunya Ràdio i, de cop, molta gent em venia amb la mateixa història: “Ep, que ara s’han de pagar impostos. Estan interconnectant els sistemes informàtics...”. De manera que vaig anar a una gestoria a la qual també començaven a anar altres col·legues de l’emissora. En vaig quedar tan content que, tres dècades després, continuo sent-ne client.

En aquella època hi tractava amb un senyor que es deia Izquierdo, la mar de simpàtic. Un dia em va preguntar: “¿No podries desgravar alguna cosa més?”. Li vaig dir que no se m’acudia què a part dels paquets de paper DinA4 i les cintes de l’Olivetti. Em va dir: “¿Per què no te’n vas de vacances a algun lloc, els Estats Units per exemple, i a la tornada ho desgravem tot: viatges en avió, allotjament en hotels, tiquets de restaurants...? Només hauries d’escriure un article, explicant algun detall del viatge”. Li vaig dir que no. ¿Com volia que em forcés a escriure un article només per desgravar despeses? ¿I si feia el viatge i no se m’acudia res d’interessant per omplir dos fulls?

Allò em va fer veure com anaven les declaracions de renda. Més tard –fa vint, quinze anys...– tothom em deia que era burro si no creava una societat interposada a través de la qual facturar. Per comptes de fer-ho com un puto autònom, faria les factures a través d’aquesta societat i m’estalviaria un porró de calés. Hi havia d’incloure algú de la família, donar d’alta l’empresa i tot quedava solucionat. Però muntar una empresa amb algú era un compromís inassolible per mi, que he intentat sempre no firmar compro­misos amb ningú. De manera que, idiota com soc, he continuat pagant molt més IRPF del que hauria pagat si hagués tingut una societat limitada. (¿Quin nom li hauria posat, per cert?) M’ha vingut tot això al cap quan he sentit les explicacions de Màxim Huerta sobre els seus conflictes amb Hisenda per la casa que es va comprar a la platja de l’Albir (a la Marina Baixa, als peus de la serra Gelada), que va desgravar per mitjà de la seva empresa, Almáximo Profesionales de la Imagen SL. Diu que li van aconsellar constituir-ne una, “com a tants creadors i presentadors”. Dono fe que així anaven les coses. Diu també que “no era il·legal en aquell moment”. En dono també fe.

Recordo la cara d’incredulitat amb què em miraven els que no entenien per què continuava facturant com a autònom. Amics que es compraven un BMW i carregaven a la seva societat el que els havia costat, com a necessitat empresa­rial imprescindible encara que només el fessin servir per anar de vacances, recórrer mig Europa recopilant despeses de benzina, d’autopistes, d’estades en hotels cinc estrelles i de fartaneres en restaurants de primera que justificaven amb una suposada investigació sobre la vida del poeta Jean-Philippe de la Pipe... Amics directors de cine que feien exactament el mateix i ho justificaven amb el concepte “localitzacions per a la pròxima pel·lícula”, una pel·lícula que encabat, evidentment, no es va rodar mai.

15/06/2018 - lavanguardia