" La fi del feudalisme espanyol?", John Carlin
Podria ser que Pedro Sánchez no durés gaire a la presidència, però faria un favor al seu país si aprofités l’oportunitat d’obrir les finestres de la Moncloa perquè corri l’aire i escombri la pudor rància, el tuf autoritari, que s’ enganxa a tot el que toca el Partit Popular i infecta el tronat establishment polític espanyol.
Amb un canvi de look, Sánchez podria fer més en uns mesos que Mariano Rajoy i companyia en set anys d’immobilitat pansida; podria fer un pas cap a l’objectiu urgent de modernitzar la cultura política de l’ Estat, convertir Espanya en una democràcia moderna i deixar de ser la riota de la resta d’Europa occidental.
Ningú no s’hi hauria fixat, perquè a ningú fora d’ Espanya li interessava la política espanyola, si no hagués estat per la decisió de Rajoy d’ enviar la Guàrdia Civil a atonyinar la gent a Catalunya l’1 d’octubre de l’any passat. Però no va ser només aquest numeret televisat mundialment el que va deixar nua la ficció que Espanya s’havia descontaminat completament dels quaranta anys de franquisme. Va ser fins i tot pitjor l’espectacle que van oferir poc després la mòmia Rajoy i els ministres que van cometre l’error de concedir entrevistes a mitjans estrangers. Un amic anglès sorprès em va dir que l’estètica d’aquests personatges li recordava els anys cinquanta; a mi em van recordar els ministres civils de les dictadures militars llatinoamericanes dels anys vuitanta.
Com més mediocres, més pomposos; com més insegurs, més solemnes; com més políticament immadurs, menys convincent la seva disfressa, igual que nens que es pinten bigotis i es posen un vestit i una corbata.
Fa poc em deia un diplomàtic del nord d’Europa que Espanya tenia totes les institucions democràtiques, però no havia assimilat encara la cultura democràtica. No hauria de ser cap sorpresa en un país que va viure fa ben poc una dictadura i, no fa pas tant, una guerra civil. Rajoy i els seus ministres, i altres que manen a l’ Estat espanyol, inclosos alguns jutges, van arribar a l’edat adulta en temps de la dictadura, els fantasmes de la qual, casualment, no han sentit la necessitat d’espantar.
Potser per això quan les coses es compliquen, quan sorgeix una crisi política, s’imposa el gen autoritari tenaç i es recorre a la força de la llei no com a última instància, sinó com a primera. L’essència d’una democràcia adulta rau no en les lleis, sinó en l’hàbit negociador, allò que en anglès anomenen give, donar i prendre; estar disposat a perdre una mica, a renunciar a l’objectiu òptim i acceptar una solució intermèdia, perquè tots surtin guanyant.
Aquesta setmana un membre del Govern del president Juan Manuel Santos, de Colòmbia, em va dir que, abans d’iniciar el procés negociador que va posar fi a cinquanta anys de guerra, va rebre un consell d’un veterà de la política dels Estats Units. Li va dir: “No oblidin mai que vostès són els adults”. I ho van ser. Van conduir el procés amb sentit de responsabilitat, van demostrar una capacitat per mossegar-se la llengua quan calgués i posar l’objectiu de la pau per damunt del capritx infantil.
Enfrontat al repte de l’independentisme català, el Govern de Rajoy es va rebaixar al nivell dels seus joves adversaris. Lluny de comportar-se com adults, van intercanviar insults com nens en un pati de col·legi. “Vostès són uns fatxes!”. “Ah sí? Doncs vostès són uns nazis!”.
L’estupidesa i la intolerància del Govern espanyol han tingut el seu reflex en el sector del sistema judicial responsable no només de ficar a la presó polítics catalans, sinó no fa gaire també el líder independentista basc, Arnaldo Otegi, per la seva intolerable tasca de convèncer ETA que deixés les armes a favor de la pau. Més recentment, i com a exemple sublim del feudalisme regnant en el poder estatal espanyol, un jove raper mallorquí va ser condemnat a presó per “injúries al Rei”. Sí, per “injúries al Rei!”. L’any 2018, no el 1550.
Tenen una mica de raó Pablo Iglesias i els seus correligionaris quan parlen dels vells “casposos” que manen a Espanya. S’ha de ser un vell caspós per no entendre que llançar injúries contra els Reis o contra els polítics o contra els seus morts és el que fan els rapers. S’hi han d’acostumar. Tant és. No passa res. És teatre, és espectacle, és ser jove. Ningú no morirà. La monarquia no caurà. Ni vivim en temps de Felip II, quan insultar el rei era insultar Déu i veure’s sotmès a la mercè de la Santa Inquisició.
Els turistes europeus no s’havien adonat, fins ara, d’aquesta cara fosca d’ Espanya. El que veien era una societat admirablement tolerant, més oberta que altres a l’amor homosexual i més caritativa que la majoria cap als immigrants d’altres ètnies i religions. Un vol pensar que aquesta és l’ Espanya real; que l’altra, la de Rajoy i companyia, és una relíquia aberrant d’una altra època; que el canvi generacional que implica l’arribada al poder de Pedro Sánchez conduirà a un reset, a una posada al dia del software democràtic espanyol perquè la societat espanyola i el món polític espanyol marxin al mateix compàs.
Sánchez té poc a favor, atesa la dèbil i variada majoria parlamentària que té, però sí prou per iniciar la modernització política que Espanya requereix. Compta amb la seva joventut i el que podria ser, malgrat tanta barbàrie, un raig de llum judicial. Per una magnífica ironia, Rajoy i el seu Govern van ser tombats pel mateix sistema al qual van apostar tan ineptament la resolució de la crisi catalana. Els jutges van condemnar el seu partit per corrupte. Rajoy va viure per l’espasa i va morir per l’espasa.
Caldrà veure si Sánchez viurà per l’arma democràtica coneguda com la persuasió, potser començant per intentar un acostament madur i pragmàtic cap a l’independentisme català.
Afortunadament, la necessària transformació no passa en primer lloc per un canvi de les lleis, opció que Sánchez segurament no té, sinó per un canvi en la interpretació de les lleis i en l’estil d’exercir la política. Abandonar l’ estètica moral d’ El Escorial i oferir un altre exemple des de la presidència de Govern podria ser un bon començament.