" El somni d’un mes de maig", Jaume Sisa

El mes de maig de 1968 als carrers de París s’hi encenien fogueres i s’hi feien senyals de fum. Volaven els desitjos, les il·lusions i els pensaments. També volaven pedres i garrotades. La gent entrava i sortia de les cases, ara refugiant-se, ara preparant-se per la batalla. Qui més qui menys anava armat amb esperances, frustracions, ràbia, grans ideals. Els murs eren plens de pintades demanant l’impossible, que és l’única cosa que val la pena demanar. Àcrates, situacionistes, trotskistes, hippies, somniadors, romàntics. Proclames espectaculars, discursos apassionats, edificis ocupats. Es respirava una atmosfera de guerra d’ànimes i cossos. Un ambient exaltat, on la por i l’alegria saltaven per les cantonades.

Les passions desfermades xocaven les unes amb les altres. Es feien mal, o feien l’amor. Es barallaven, es fusionaven. Tot semblava pos­sible en aquella ciutat il·luminada per les flames de la utopia. El combat es lliurava entre la revo­lució i l’immobilisme. De cop, milers d’estu­diants inundaven els carrers demanant la lluna. Una lluna grandiosa, la dels ­poetes clàssics, la que viu a les nostres entranyes, la que ens fa somniar i volar. Es volia la lluna tan rodona com és. I amb la lluna, les flors, la ­poesia, l’amor, la llibertat, el sotrac: la superació d’un model de vida que crea insatisfacció.

Cent anys abans, Rimbaud havia parti­cipat a la segona comuna de París, i ara en renaixien els efluvis perduts. No es pretenia canviar el món, ans la forma de viure. Per només canviar el món ja hi havia els marxistes. Aquí es tractava de viure amb uns altres patrons: no tan sols d’abolir la pro­pietat privada, sinó l’herència, la tradició de la família cristiana, el matrimoni burgès... “Visca l’amor lliure!” “Volem la legalització de totes les drogues!”. I una societat de persones lliures i responsables dels seus actes individuals, amb un nou contracte social més enllà del ressentiment heretat.

 

La festa havia començat anys enrere, primer, amb la generació beat, i després, amb el moviment hippy, que va anar escampant per tot el món els valors contraculturals i una actitud diferent davant de l’existència. Tot plegat, amanit amb el rock and roll, que era la via de transmissió més ràpida del virus que havia de trastocar –això semblava– el planeta. Feia anys que es covaven les condicions per tal que tot esclatés: el moviment pacifista contra la guerra freda i l’armament nuclear, la lluita pels drets civils i contra el racisme als Estats Units, les reivindicacions feministes i ecologistes, el retorn a la mare naturalesa... La lluita contra un capitalisme que provocava realitats mediocres i atemorides entre les cada cop més àmplies classes mitjanes, que tot just començaven a assaborir una aparent prosperitat, acompanyada d’un malestar profund causat pel consum i l’espectacle.

Es llegien Ginsberg i Ferlinghetti, Alan Watts i Marcuse. Es recuperaven els simbolistes francesos, s’obrien les portes de la percepció amb Huxley, William Blake, Krishnamurti i Timothy Leary. Es viatjava a l’Orient, es redescobrien el tao i el zen. El sentiment local i el còsmic es fonien en una mateixa dèria infinita. París bullia amb tots aquests ingredients, i es veia escrit al cel amb lletres enormes: “La imaginació al poder”. L’únic poder admès: el de la creació, el de la poesia, el de la bellesa, el de la plenitud vital.

Però la realitat, aliada amb l’avorriment, feia la seva feina. El sistema estava preparat. Els estudiants van anar a parlar amb els obrers del sindicat comunista de la Re­nault que estaven tancats a la fàbrica i els van proposar ocupar el Ministeri de l’Interior. Els obrers van dir que no: “Jo m’acabo de casar i tindré un fill”, “m’han promès un augment de sou”, “m’acabo de comprar un pis...”. La terrible naturalesa de les coses ensenyava urpes i dents. Els ciutadans de bé també van sortir al carrer, i el general De Gaulle va tornar amb helicòpter a París havent-se assegurat el suport de l’exèrcit.

La revolució no era possible. No tindríem la lluna en un cove. Havia estat bonic, una aventura que, amb el temps, esdevindria un bocí d’història... des del fracàs. És cert que després moltes coses van canviar, sobretot pel que fa a costums i relacions interpersonals, aspecte que de fet era una de les reclamacions més interessants d’aquell episodi. Es van sufocar les flames, però en van quedar les brases. Per primera vegada milers de persones a París –i potser milions a tot el món que seguíem aquells esdeveniments amb passió– havien demanat alguna cosa més que omplir la panxa, tenir un sostre, un metge i una escola. Van demanar allò que té noms tan diversos i llaminers: la felicitat, la joia de viure, el paradís. No va poder ser, però m’agrada pensar que a dins de cadascú seguirà encesa aquesta ambició.

Allò no va ser el somni d’una nit d’estiu, sinó la realitat d’un mes de maig. Els malalts del cel, els que mai en tenim prou, seguirem somiant sempre. No crec que això ens ho pugui prendre ningú.

Jaume Sisa, 19/05/2018 -lavanguardia