"Fracàs de la filosofia occidental", Luis Racionero
Freud s’excusava per escriure que Moisès era egipci, la qual cosa no agradaria als jueus practicants. Nosaltres ens hem d’excusar per refutar la filosofia occidental perquè centenars de persones en desenes d’universitats han dedicat milers d’hores a desenvolupar-la. Ha servit per crear la ciència racionalista i la tecnologia que permet utilitzar la realitat per a propòsit humà. Però no serveix per entendre l’existència, ni el coneixement. L’ontologia s’ha de reemplaçar per la física quàntica, l’epistemologia per la neurobiologia.
Henri Bergson, que no era “untuno”, com feia broma Antonio Machado (és que Manuel va tenir un germà?, va exclamar el pèrfid Borges), sinó que va assenyalar el defecte de la filosofia occidental després d’ Heràclit. “La nostra intel·ligència està destinada a facilitar la inserció del cos al seu medi, a representar les relacions de les coses exteriors entre elles, en fi: a pensar la matèria. La intel·ligència humana se sent a casa quan està entre objectes inerts, especialment entre els sòlids. Els nostres conceptes han estat formats a imatge dels sòlids, la nostra lògica és sobretot la lògica dels sòlids, i per això la nostra intel·ligència triomfa en la geometria... Però d’això resulta que el nostre pensament, en la seva forma purament lògica, és incapaç de representar la veritable naturalesa de la vida”.
La filosofia occidental és com un programa d’ordinador on es fiquen els inputs de la realitat i en surten modificats. En el programa de Plató i Aristòtil, la lògica aristotèlica, el racionalisme geomètric cartesià. Per això és tan sols un dels possibles programes amb què aborda la realitat, la lògica dels sòlids, l’anomena Bergson. Però hi ha altres programes: Heràclit i la realitat com a flux, el taoisme que planteja també el flux, l’organicisme a Whitehead, la t eoria general de s istemes o estructuralisme que es basa en l’analogia en comptes de la causalitat.
Un dia estava obsessionat preguntant-me per què existim, per què existeix l’univers, fins que em vaig preguntar: i “per què”, existeix? No serà la pregunta equivocada? On s’ha dit que per entendre la realitat calgui preguntar per què? Doncs en aquell programa racionalista de la filosofia occidental. En cap altre programa no es busca la causa, es busca l’analogia o l’harmonia o la intuïció.
Europa està malalta de cerebralisme, intoxicada de racionalisme cartesià, ennuegada d’idealisme platònic. Si algun espectre encara assetja Europa, després d’exorcitzat el comunisme, és el cerebralisme. Plató per boca de Sòcrates o el seu predecessor Parmènides va insistir que les coses han de ser estables, va demanar la fixesa del fluid, la rigidesa del que, per naturalesa, és en canvi permanent. Plató i la ciència serveixen per manipular la natura o la realitat en profit d’unes finalitats: construir ponts, avions, agafar un tren a l’hora... El que jo desitjo suggerir és alguna cosa més enllà de Plató o les paraules, una cosa només adequada per a certs moments, algunes estones o unes certes persones. Però una cosa que dona sentit a la vida com no ho aconsegueixen ni Plató ni les paraules.
Sota la metàfora de Buda subsumeixo la filosofia oriental. Amb Plató es manipula la realitat per millorar la nostra vida, amb Buda es penetra en la ment personal per intuir el sentit de la realitat. Plató aboca en la ciència i la tecnologia, Buda en la contemplació i el ioga. Cada un al seu temps: Plató per guanyar-se la vida, Buda per entendre-la. Observi’s que estic partint de la base que amb Plató la vida no s’entén. Només s’entén l’algoritme lògic construït per ell i Aristòtil i que és la filosofia occidental. Però que només aconsegueix entendre’s a si mateix, perquè amb paraules és impossible anar més enllà de les paraules. I les paraules són una foto fixa de la realitat, que és una pel·lícula en quatre dimensions. Pensar, com bullir un ou, és una cosa que s’ha de parar en cert moment, perquè, si no, surt un ou dur. També és contraproduent pensar més enllà d’on pot arribar el pensament.
El racional és instrumental. Manipular la realitat no és entendre-la, ni acceptar-la, ni té res a veure amb les emocions, la creativitat o la intuïció. Tot això queda fora del racional. Només els científics mediocres creuen que amb la raó s’ha de solucionar tot; els competents saben fins on pot arribar la raó i no intentar aplicar-la a tot, ni pretendre que el que no és racional no existeix. Es diu que va ser Parmènides qui va iniciar el desencarrilament quan va dir que la realitat és racional i, una cosa encara pitjor, que el que està canviant no és real, i només és real allò fix. Aquí es va extraviar el pensament occidental, que encara no ha refet el camí.
Heràclit és l’únic que no es va perdre com els que van confondre la fixesa de les paraules amb la fixesa de la realitat. Les paraules són una foto fixa, però la realitat que intenten representar és una pel·lícula, un flux en moviment. No pots banyar-te dues vegades en el mateix riu però pots utilitzar mil vegades la mateixa paraula o el que ella representa, un mateix concepte.
Pensem linealment (en sil·logisme: si A és B i B és C, ergo A és C) i parlem linealment (subjecte-verb-predicat), però la realitat no és lineal, és interrelacionada o matricial i hologràfica, i en ella una part reflecteix el tot i el tot està en tot; tot influeix en tot, està interactuant.
És hora d’estudiar la filosofia occidental no com el mitjà d’entendre l’existència, sinó com una altra mitologia grega. Panta rei.
04/05/2018 - lavanguardia