"Supremament ignorants", Xavier Roig

Com els explicava en un article anterior, els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), tots ells, tots, són nomenats pels partits polítics –pels volts de tres cinquenes parts del Congrés de Diputats i del Senat–. A partir d’aquí, la manipulació ja tira sola. Perquè aquest CGPJ nomena i controla la resta: el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, les Audiències Provincials, els Tribunals Superiors de Justícia de les comunitats autònomes, l’Escola Judicial, etc. Res se n’escapa. Per tant, tots estan "afinats" –fent servir el tavernari llenguatge de l’ínclit exministre de l’Interior ex-Jordi Fernández.

També he insistit en previs articles sobre la manca de darwinisme polític a Espanya. Comprenc que em titllin de pesat. Però és que aquesta és l’arrel. Espanya –que, malauradament, per ara, inclou Catalunya– sempre serà problemàtica i de tercera pel simple fet d’estar mal governada. Hi ha qui diu que els països tenen els governants que es mereixen. Però això no és del tot cert. Els països també milloren en funció de qui els governa. Una empresa que sigui un desastre pot progressar depenent de qui la dirigeixi. També hi influeix associar-se amb segons qui. Nosaltres hem millorat molt gràcies a unes lleis que sovint emanen de directives de la Unió Europea: normes sanitàries, de protecció al consumidor, de qualitat, etc. Una bona governança millora un país. Un govern dels millors provoca salts espectaculars.

Però el nostre sistema electoral no impedeix únicament que a dalt de tot hi arribin els millors, no senyor. Va més enllà. S’ha pervertit tant que actualment garanteix que a la cúspide hi arribin només els mediocres. Els polítics d’avui són pitjors que els d’ahir, però millors que els de demà. D’aquesta manera es pot esperar poca cosa. Espanya és un perfecte indret per a la desesperança i la frustració. I si no som una Argentina o un Brasil és perquè formem part d’un club del qual sempre vessa alguna cosa positiva. Perquè els seus membres, ni que sigui individualment per pur egoisme, tenen cura que els efectes de la nostra incommensurable estupidesa no els empastifi –cosa que fa que, en bona mesura, tampoc ens esquitxi a nosaltres–. N'hem tingut la prova arran de la crisi de l’euro, el qual vam estar a punt d’enfonsar. Ara la justícia de cada país europeu protegeix els nostres potencials presos polítics que, sàviament, van decidir marxar.

En resum, el futur d’Espanya –ja poden abillar-se d’optimistes tant com vulguin– serà una bona mediocritat. Un Macron aquí és inviable. El sistema ho impedeix. A Espanya els partits que s’han dit renovadors són tardofalangistes (Ciutadans) o toca timbals (Podem). La combinació que vostès vulguin, però al final surten amb tares d’origen. Una altra cosa és impossible. Són fills del sistema. No acceptar aquest fet porta a enganys, a miratges que fan que errem el judici.

Un d’aquests casos que ens ha portat a enganyar-nos és el judicial. Almenys a mi. Jo estava convençut –i, penso, com la majoria de vostès, i fins i tot dels advocats– que al cim del poder judicial hi havia gent que hi entenia del seu ofici. Jutges que coneixien el sistema i les lleis. Fatxots ells? Sí, sens dubte. Vist el sistema de  nomenaments, no podien sortir de cap altra collita ideològica. Però competents –que ja seria prou greu si del que es tracta és de perjudicar els catalans!–. Doncs no. Resulta que no és així. Pel que sembla, i fent servir el seu idioma matern, són uns 'ceporros' –no conec un mot en català prou descriptiu i onomatopeic–. Vistes les actuacions de tots plegats, no podem arribar a una conclusió diferent. Euroordres enviades a Finlàndia en espanyol, altres amb faltes d’ortografia jurídica, reaccions rebotades contra els jutges alemanys, proves grollerament falsificades... Una pel·lícula de Paco Martínez Soria fent de jutge no seria més ridículament castissa.

Però, esclar, no podem oblidar la mediocritat dels polítics. Un neci mai nomenarà ningú millor que ell –si no és per error–. ¿Com poden escollir uns bons jutges –ni que siguin descaradament parcials– una colla de gent que necessiten fins i tot un manual per posar-se la gorra? La cosa, doncs, és més perillosa del que ens pensàvem. Estem davant d’un grup d’incompetents amb poder. Tenen la malícia del mediocre. L’últim episodi Llarena-Montoro ens dona una idea molt aproximada del vodevil instal·lat.

I si dic que la cosa està molt pitjor del que ens pensàvem és perquè em ve a la memòria una frase que ja els he comentat en altres ocasions. La d’Alexandre Dumas fill: “Je préfère le méchant à l’imbécile, parce que l’imbécile ne se repose jamais”. Si no l’acaben d’entendre, sisplau, posin la frase al traductor del Google.

https://www.ara.cat/opinio/Xavier-Roig-Supremament-ignorants_0_2003799740.html?utm_campaign=_newsopinador&utm_source=ara&utm_medium=email