"Una absència intolerable", Francesc-Marc Álvaro

Recordo molt aquests dies Jaime Mayor Oreja, el que va ser ministre de l’Interior d’Aznar i que, fa menys d’un any, va declarar això següent: “El projecte d’ETA, el projecte de ruptura amb Espanya, és viu a ­Catalunya”. Comparar el conflicte basc amb la situació catalana és l’especialitat d’aquest home i, fins ara, era una excentricitat en la qual l’acompanyava molt poca gent, afortunadament. Al final, amb el temps i una canya, la faula delirant de Mayor Oreja ha estat assumida pels encarregats de la maquinària de l’Estat espanyol. Que el jutge acusi membres dels CDR (Comitès de Defensa de la República) de terrorisme ens mena fins a un ter­ritori desconegut, cada dia més proper a Turquia i Rússia que no als estàndards propis dels països que són membres de la Unió Europea.

Què està passant? Som davant la deliberada construcció d’una realitat paral·lela a partir de la convergència de tres tipus de postveritats: la judicial, la mediàtica i la política. Dels creadors d’“El cop separatista” arriba ara “El terrorisme independentista”. L’absència de violència independentista a Catalunya s’ha convertit en un factor pel que sembla intolerable per a alguns, perquè limita l’ús de la força repressiva de l’Estat. Dit d’una altra manera: hi ha mesures policials i jurídiques per combatre l’independentisme que, de moment, no poden aplicar-se perquè no se­rien proporcionals d’acord amb les regles de joc d’una democràcia europea amb tots els ets i uts. Per tant, si la realitat (la Catalunya real) no permet exhibir més mà ­dura, caldrà canviar la percepció de la realitat (la Catalunya virtual), mitjançant la interpretació creativa de la llei i la teatralització d’unes accions policials que recordin altres escenaris. La reforma del Codi Penal del 2015 –acordada per populars i socialistes i pensada per lluitar contra el gihadisme– facilita l’extensió abusiva del concepte terrorisme. L’objectiu és ampliar i consolidar l’estat d’excepció de facto, amb o sense l’article 155.

“En absència de violència es pot parlar de tot”. Així es deia des de Madrid durant dècades, segurament perquè ningú no va preveure que dos milions de catalans ­desitjarien un Estat propi independent, i que ho reclamarien tranquil·lament, sense trencar ni una paperera. Potser també tenim mala memòria. El 1984, Felipe González ja va expressar una idea que ara s’entén molt millor que en aquell moment: “El terrorisme al País Basc és una qüestió d’ordre públic, però el veritable perill és el fet diferencial català”. L’existència d’ETA convertia el conflicte basc en un terreny que deixava mans lliures a l’Estat espanyol, tant que fins i tot vam veure episodis de guerra bruta. El procés sobiranista català ha estat i és un fenomen inequívocament pacífic, al·lèrgic a qualsevol temptació violenta i sabedor que qualsevol error en aquest sentit trencaria la credibilitat del seu discurs; d’aquí prové, per exemple, la insistència a evitar provocacions.

(Pedro Madueño)

Què es pretén formatant el procés català com si fos el conflicte basc d’altres temps? A més d’intentar provocar por entre les bases del sobiranisme per reduir l’abast de les protestes al carrer, és fàcil endevinar una intencionalitat a mitjà termini: il·le­galitzar els actors del procés, especialment l’ANC i Òmnium Cultural, ja que fer-ho amb els partits independentistes seria més difícil de justificar davant els socis europeus i l’opinió pública interna­cional. No és casual que els informes de la Guàrdia Civil sobre els CDR s’esforcin per relacionar-los amb aquestes entitats cíviques, els presidents de les quals –cal recordar-ho– van ser els primers ­presos polítics del sobiranisme, acusats d’uns delictes tan irreals com el terrorisme dels CDR.

L’independentisme ha comès grans errors, ha llegit malament certes dades, i ha caigut en miratges i autoenganys considerables, i així ho hem consignat. Però ara és moment de denunciar l’intent de ficar la societat catalana en una novel·la orwel·liana, protagonitzada per criminals i terroristes amb estelada. Siguem clars: l’única violència que hem vist ha estat la policial del dia 1 d’octubre, i la de grupuscles d’extrema dreta, de cacera a l’acabar les manifestacions unionistes; els ultres, que comparteixen ideologia (d’odi) amb els assassins del jove valencià Guillem Agulló, preocupen menys al poder que un raper.

Tal com han enfocat les coses els guionistes del Madrid polític, judicial i mediàtic sembla que estan disposats a posar a la presó dos milions de persones. També ­deuen suposar que la bona gent de Conca, Santander i Cartagena s’empassaran sense més ni més la pel·lícula d’una Catalunya en la qual els carrers cremen en mans d’etarres amb barretina.

Potser les efusives felicitacions que va rebre dels seus col·legues el jutge Llarena són –per alguns– la confirmació que troben adequada una estratègia, potser. Però aquesta operació contra la veritat a Catalunya no sortirà de franc, ja ens han avisat recentment des d’Alemanya. La democràcia instaurada el 1977 no sortirà indemne d’aquest viatge incert als pantans.

  12/04/2018 - LAVANGUARDIA