"El lleó ferit", Antoni Puigverd

El regne d’ Espanya és ara mateix com una nau enmig d’una gran tempesta. Les onades i els vents ja la dominen com una joguina. Malgrat el paraigua europeu, està en risc el sistema democràtic que va néixer enmig de grans dificultats i equilibris, però en un context de gran esperança històrica. Ha estat una llarga època de prosperitat i llibertat. Les ombres dels anys finals no poden eclipsar les bondats d’una època que, tanmateix, ara perjudica objectivament les joves generacions, que són les més desencisades i, per tant, les més fàcilment seduïdes pel tremendisme: de l’“a por ellos” als CDR.

Resultat d'imatges de honra sin barcosHi ha molta tensió ambiental. Durant un temps semblava genial que el president espanyol fos un home flegmàtic: un home que deixa passar els problemes. Era descrit com el nou inventor de la màquina del temps: els problemes es resoldrien sols o es podririen. No s’han podrit: cremen. La corrupció ho han infectat tot, fins i tot les universitats; i la crisi territorial s’està enverinant cada dia més, ara ja internacionalitzada. El tempo de Rajoy ha deixat d’enlluernar. El que està en risc ja no és el timó del Govern central (tothom sap que a mitjà termini acabarà en mans de Ciutadans). El que està en risc és el sistema. La monarquia se la juga. Una república aznariana (que a Catalunya literalment explotaria) és molt més versemblant avui que fa 10-15 anys, quan se’n parlava.

Ara tothom s’adona de la irresponsabilitat de no afrontar mai cap problema. La judicialització del conflicte català està desgastant Espanya en el context interna­cional. Cada dia s’han de destinar més energies a castigar els díscols, a forçar les lleis, a evitar que Puigdemont es converteixi en un home respectat a Europa. Si la crisi generacional i la crisi catalana eren les dues columnes de l’edifici del 78 que presen­taven gravíssimes esquerdes, ara una nova columna amenaça ruïna: el principal partit, el PP, no només podria perdre les properes eleccions (d’això ja no se’n dubta), sinó que podria desaparèixer, engolit per ­Ciutadans. La gota de Cifuentes ha fet vessar el got.

Mentrestant, donant per feta la protecció d’Alemanya, l’independentisme viu posseït per l’eufòria. És bipolar. Ara bé: l’estratègia catalana de la complicació pot tenir revessos ben aviat, perquè l’Estat espanyol, després de la decisió dels jutges de Schleswig-Holstein, és un lleó ferit. La seva ferida, que és com un eco del malestar de 1898, no anuncia res de bo: el pessimisme de la generació del 98 va desembocar en el falangisme, no ho oblidem. El PP voldrà tapar els seus errors amb més tremendisme. Ciutadans ja no es pot moderar: ha de tensar la corda encara més. El PSOE agonitza (esperant el sorpasso trist, inútil, de Podem). L’independentisme, abandonant les temptacions pragmàtiques, persistirà en la via de la complicació internacional, indiferent a la governació catalana.

Tremendisme jurídic, cruesa policial, tensió internacional, intensificació del conflicte, cap concessió a la política... Espanya retroba el vell camí de sempre. La veritable memòria històrica d’Espanya és l’addicció al desastre.

11-IV-18, Antoni Puigverd, lavanguardia