"Espanya: sola contra el mal", John Carlin

El cap de setmana passat vaig tenir la gosadia d’endinsar-me a la Catalunya profunda –al poble insurrecte d’Olot, ni més ni menys– per parlar en un festival literari sobre “el mal”. Si “el mal” existia. Com que no ho tenia gaire clar –no tinc gaire tirada pel pensament abstracte–, em vaig centrar en la meva expe­riència com a periodista cobrint guerres i altres vergonyes de la humanitat; vaig parlar de personatges com els generals Videla i Galtieri a l’Argentina o de caps d’esquadrons de la mort a El Salvador i Sud-àfrica o d’assassins en sèrie del genocidi ruandès.

El que no em podria haver imaginat mai era que tot just quatre dies després tindria la resposta a la pregunta que no vaig poder contestar a Olot. Vaig veure el mal, el mal fet carn, allà al saló de casa meva a Londres, amb els meus propis ulls, a la pantalla de televisió, a les notícies de la BBC. Vaig veure el mal i es diu Clara Ponsatí, temible personatge, el seu nom ressonarà pels segles dels segles com a sinònim del pitjor de què és capaç la humanitat.

Sant Pau va ser el primer que ens va advertir que Satanàs assumeix diferents disfresses. La de Ponsatí és tant més sinistre per ser tan aparentment innocent. Es presenta al món com una senyora gran, baixeta, de cabells blancs, una àvia erudita que ensenya economia a l’antiga i venerable Universitat de Saint Andrews, a Escòcia, el mateix lloc (fa venir esgarrifances només de pensar-hi) no només on es va educar l’hereu del tron britànic, el príncep Guillem, sinó on va conèixer la seva futura dona i mare dels seus fills, Kate Middleton.

La macabra realitat és que la professora Ponsatí és una líder independentista catalana que va exercir el càrrec de consellera d’ Ensenyament, enverinant les ments dels més vulnerables, al govern de l’expresident Carles Puigdemont. Gràcies a Déu, el perspicaç i valent jutge espanyol Pablo Llarena, orgull i emblema del Tribunal Suprem de Madrid, no es va deixar enganyar. Acusant-la de rebel·lió, la va identificar com una dona extremadament violenta que havia llançat “un atac a l’ Estat” d’“una gravetat i persistència inusitada i sense parió en cap democràcia”.

No només malvada sinó covarda, Ponsatí va fugir d’ Espanya després de conspirar en l’organització del diabòlic referèndum de l’1 d’octubre de l’any passat sobre la sobirania catalana i es va refugiar primer a Bèlgica, amb Llucifer Puigdemont, i després a la seva ­alma mater escocesa. Va ser allà on aquesta mateixa setmana la vaig veure a la te­levisió; va ser allà on, després d’una ­ordre d’arrest internacional cursada pel jutge i fidei Llarena, la policia va fer el mateix: per a alleujament dels espanyols i de gent assenyada a ­Europa i el món sencer, van capturar Ponsatí a Edimburg i la van tancar en una comissaria.

(Oriol Malet)

Igual que Puigdemont, detingut per les autoritats alemanyes a petició de l’infatigable Llarena, el seu destí ­depèn ara d’un jutge estranger. Extradir Ponsatí o no extradir-la?

El més lògic seria pensar que els britànics voldrien expulsar-la de les seves terres com més aviat millor perquè siguin els espanyols els que s’encarreguin de tancar-la a la presó pels 30 anys que, segons la justícia espanyola, es mereix. El curiós és quants estrangers han caigut en l’engany de la Ponsatanàs i els seus infernals companys catalans. Editorials en diaris suposadament seriosos com The Times de Londres, The New York Times i Der Spiegel han delatat la seva ingenuïtat en assumptes de política internacional al criticar el que consideren una croada desproporcionada, venjativa, cruel o contraproduent de part de l’ Estat espanyol, avui en mans no d’un govern electe, sinó d’un jutge a qui, segons es veu des de fora, se li han atorgat els poders d’un dictador. Una enquesta aquesta setmana indica que la majoria dels alemanys s’oposa a l’extradició de Puigdemont; la mateixa enquesta a Escòcia respecte a Ponsatí ens diria el mateix.

Aquí, a Londres, trobo ­reaccions similars al carrer, entre amics i en les altes esferes de la política. Dimecres a la nit vaig trobar-me en un gentlemen’sprivat, fundat al segle XVIII, fent-me amb el bo i millor de l’ establishment anglès. El consens sobre la qüestió catalana, resumit en les paraules d’un lord que coneix bé Espanya, era que el Govern espanyol no només ­feia “un gran ridícul” sinó que s’havia tornat “boig, boig”.

La diferència amb el que sento al carrer, entre amics i en les altes esferes polítiques a Madrid no podria ser més dramàtica. Jo ja m’he acostumat que hi hagi gent que compari Ponsatí i companyia amb els nazis –i no només tuitaires anònims, sinó polítics veterans amb nom i cognom–. L’altre dia un amic madrileny, una de la persones més intel·ligents que he conegut en la meva vida, em va dir exactament això, que els líders independentistes eren uns nazis i dels de debò, em va aclarir, “els dels anys trenta i quaranta”.

Amb això, per descomptat que no hi ha cap desproporció! Si Ponsatí, Puigdemont i els altres 23 insurrectes catalans processats pel jutge Llarena són nazis, el que clama al cel és la criminal estupidesa d’aquells que ­diuen que caldria deixar-los en llibertat fins que els sotmetin a judici, com als centenars de funcionaris o polítics dels principals partits espanyols que caminen tranquils pels carrers després de ser acusats de robar diners públics.

El que també clama al cel és la frívola irresponsabilitat del jutge escocès que va deixar en llibertat sota fiança la professora Ponsatí tot just hores després de la seva detenció. Esclar, el jutge va veure el que va veure: una senyora gran amb carona d’àvia dolça i perplexa. No va mirar sota la innocent superfície com esperem que faci el jutge alemany amb el führer Puigdemont. No va fer l’esforç de posar-se en la pell del Cid Llarena, veu i martell del poble espanyol, i entendre el terror que inspira la satànica Clara Ponsatí, la violència que, en la seva infinita maldat, és capaç de desencadenar.

01/04/2018 - lavanguardia