BARCELONA RADICAL
fas política?...
o te la fan?
radicalparty

"L’anacronisme de la sobirania", Miquel Seguró

Sobirania, el que tothom reclama i ningú no vol cedir. Sobirania prové de superanusi significa una autoritat que està per damunt de tot. Originalment la sobirania l’ostentava Déu. L’Epístola als Romans (capítol 13) ho reflecteix amb rotunditat: “No hi ha autoritat que no provingui de Déu, i les que existeixen, per Déu han estat cons­tituïdes”.

D’aquesta manera, a l’Europa medieval els reis de cada regne eren autoritats intermèdies que rebien la benedicció del veritable sobirà, Déu, per mitjà del Papa. Progressivament el poder civil va créixer fins al punt que les tensions entre la seva autoritat i la papal es van fer insostenibles. Arribats al segle XVI Jean Bodin va donar forma al concepte actual, secularitzat, de sobirania. La definia com el poder absolut i perpetu d’una república, és a dir, el poder de comandament més important possible. Absoluta i perpètua, la sobirania ho era perquè no la limitava cap força ni era interrompuda en cap moment. Amb una excepció: també els prínceps de la terra estaven subjectes a les lleis de Déu i de la naturalesa, per la qual cosa fins i tot ells reflectien la finitud de la potència ­humana.

Amb el pas dels segles la figura de la divinitat es va difuminar fins a desaparèixer i la titularitat de la sobirania, ja sense frontera metafísica, es va convertir en el bé més preuat dels estats-nació europeus. I de fet fins i tot avui dia apareix en l’horitzó polític com la seva clau hermenèutica. No obstant això, al remetre la política a les relacions socials convindria preguntar si no se n’està fent un ús anacrònic.

Basar-se en aquest concepte per fo­namentar una determinada cosmovisió política és recórrer a una estructura conceptual que remet a un altre tipus d’esfera: la divina. Això no vol dir que problemàtiques com les que es posen en joc en les nostres societats seculars no tinguin les seves raons i que no s’hagi de voler aprofundir l’autonomia sociopolítica que com a ciutadans se’ns pressuposa.

Tot i això, la pluralitat i permeabilitat de les opcions ideològiques i tot el que té a veure amb elles s’ha de dirimir en el marc antropològic dels procediments deliberatius i de l’ Estat democràtic de dret. Per això el concepte clàssic de sobirania queda depassat.

26/02/2018 lavanguardia

-------trad.aut.---------------

"The anachronism of sovereignty", Miquel Seguró

Sovereignty, what everyone claims and nobody wants to give up. Sovereignty comes from superanus, and it means an authority that is above all. Originally sovereignty was held by God. The Epistle to the Romans (chapter 13) clearly reflects it: "There is no authority that does not come from God, and those that exist, by God have been constituted."

In this way, in medieval Europe the kings of each kingdom were intermediate authorities who received the blessing of the true sovereign, God, through the Pope. Progressively the civil power grew to the point that the tensions between its authority and the papal became unsustainable. In the 16th century, Jean Bodin gave form to the current, secularized concept of sovereignty. He defined it as the absolute and perpetual power of a republic, that is, the greatest possible command power. Absolute and perpetual, sovereignty was because it was not limited by any force or interrupted at any time. With one caveat: also the princes of the earth were subject to the laws of God and nature, so even they reflected the finitude of human power.

Over the centuries the figure of the deity faded to disappear and the ownership of sovereignty, no longer metaphysical, became the most precious asset of the European nation states. And in fact, even today it appears on the political horizon as its hermeneutical key. However, when referring politics to social relations, it would be useful to ask if an anachronistic use of it is not being made.

To rely on this concept to ground a certain political worldview is to resort to a conceptual structure that refers to another type of sphere: the divine one. This does not mean that problems such as those that come into play in our secular societies do not have their reasons and that the sociopolitical autonomy that we as citizens are supposed to have should not be deepened. However, the plurality and permeability of the ideological options and everything that has to do with them must be resolved in the anthropological framework of the deliberative procedures and the democratic State of law. Hence, the classic concept of sovereignty is exceeded.

Miquel Seguró, 02/26/2018, lavanguardia