"La temptació censora", Lorenzo Bernaldo de Quirós

La llibertat d’expressió constitueix un dels fonaments bàsics de les societats obertes. Malgrat això, el seu desenvolupament efectiu es veu sovint qüestionat per alguns dels seus hipotètics defensors. Accepten el principi, però objecten al seu exercici i demanen la intervenció del poder quan consideren que atempta contra valors que ells consideren inatacables o contra una ­veritat, al seu judici, indiscutible. Celebren la manifestació dels seus ideals, justifiquen les crítiques i desqualificacions, de vegades despie­tades, dels seus adversaris, però posen el crit al cel i apel·len a la coerció estatal si aquests els responen de la mateixa manera o posen en dubte la justícia de les seves pretensions. Aquesta tensió i asimetria valorativa ha perdurat al llarg de la història, però ha cobrat especial rellevància amb l’emergència i el desenvolupament de les plataformes d’opinió, formades al voltant d’internet, que acullen i difonen tota classe de manifestacions, moltes d’elles, sens dubte, execrables.

En vista d’aquest pa­norama es produeix una demanda creixent de fer alguna cosa que eviti els excessos comesos en nom de la llibertat d’expressió i estableixi límits legals a la seva pràctica. Aquest enfocament, que té un suport ampli, si bé per causes molt diferents, en ocasions contradictòries i, totes, en aparença raonables, corre el risc de transformar-se en una amenaça seriosa a la llibertat individual i en un suport a la imposició d’aquesta forma subtil de censura postmoderna que és la dictadura de la correcció política. Per això, qualsevol anàlisi sobre aquesta qüestió ha de plantejar una qüestió prèvia: l’ Estat té ­legitimitat per vedar o censurar la difusió d’opinions per part dels ­in­dividus?

La resposta a aquest interrogant la va proporcionar John Stuart Mill en l’assaig Sobre la llibertat i manté tota la vigència. A priori, l’única justificació per la qual el poder pot ser exercit sobre qualsevol membre d’una comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és prevenir que amb la seva conducta causi danys als altres. Des d’aquesta perspectiva, el marge per establir límits a la llibertat d’opinió és molt estret i, en gran manera, borrós. Resulta molt difícil sostenir i demostrar que moltes afirmacions causen un perjudici tangible als drets de tercers i és molt fàcil efectuar una interpretació extensiva del que es considera nociu. Per això, l’objectivació d’a­quest criteri exigeix cenyir-lo a conjurar i, en el seu cas, castigar les agressions contra la vida, la integritat física i la propietat dels individus.

Si es vol limitar la llibertat d’opinió en certs supòsits, seleccionats per la majoria o per una minoria, tant és, això avalaria la interdicció d’un bon nombre de discursos polítics que resulten ofensius per a la sensibilitat d’alguns o de molts segments de la societat; a més, en ocasions són enganyosos i anhelen denigrar comunitats específiques. Des d’aquesta premissa, també caldria proscriure les prèdiques religioses que sembren l’odi en comptes de l’amor al proïsme. En l’extrem, la majoria tindria potestat per censurar les opinions que no els agraden i prohibir-ne la divulgació. Això suposaria supeditar la llibertat d’expressió als prejudicis o a la peculiar sensibilitat de la gent. Pot ser que aquesta tesi sembli exagerada, però obeeix a un axioma d’una consis­tència lògica elemental: l’extracció de les conseqüències últimes d’un rao­na­ment.

Un observador escèptic adduirà que una cosa molt diferent del que s’ha descrit és defensar el llenguatge abusiu, els insults, la fustigació o les amenaces proferides als mitjans de comunicació i, en especial, a través de les xarxes socials en contra de col·lectius o persones específiques. Aquest és sens dubte un problema. Tot i això, per molt misògina, racista, violenta o reprensible que sigui una asseveració, proferida a través d’internet o de qualsevol altre mitjà de comunicació, no n’hi ha prou perquè sigui tipificada com a delicte i, per tant, per aplicar una pena o una sanció a qui la fa. Potser aquesta tesi no la compar­teixen amplis sectors de l’opinió ni l’assumeixen a la pràctica tots els governs, però es fonamenta en arguments sòlids.

D’entrada no és possible inferir una intenció d’actuar d’un desig o de la simple declaració d’un desig. A través d’internet, un individu X té l’opció de fer arribar a milions de persones que li agradaria veure mort un ciutadà Y. Però aquesta censurable aspiració publicitada no permet deduir que X estigui disposat a materialitzar-la. Algú dirà que aquest comportament pot induir altres persones a dur a terme aquesta acció criminal, però el responsable en seria, si arribés el cas, qui l’executa, no qui en va formular públicament l’anhel i no té una relació jeràrquica sobre ell.

Hi ha i sempre hi haurà fanàtics i llunàtics capaços de ­crear o ser influïts per credos perversos disposats a cometre qualsevol atrocitat. Ara bé, aquesta és l’excepció, no la regla. L’individu mitjà no té aquests trets. Per això és un error d’apreciació considerar que la censura de determinades expressions evitarà els potencials actes lesius i, en conseqüència, és poc eficaç i injust legislar en una direcció que restringeixi la llibertat d’expressió per a la resta dels ciutadans.

Aquest és el preu, en ocasions desagradable, que es paga per viure en una so­cietat lliure, en la qual s’han de sancionar els actes i els fets, no les ­idees, les intencions, les creences o les formes d’opinió dels que les exposen a la llum pública. Internet està oberta a tothom i a gairebé tot i és allà on cal combatre els dolents amb les armes de la raó, no amb les de la coerció estatal.

No cal cap mena de ­legislació especial ni restringir la llibertat per garantir i protegir els drets dels individus davant l’agressió de tercers. Estan emparats pels tribunals i n’hi ha prou amb aquesta garantia.

24/02/2018 lavanguardia