"Qui és supremacista?", Francesc-Marc Álvaro

D’un temps ençà, s’acusa el nou independentisme català de ser “supremacista”. Aquest terme prové de contextos i conflictes molt diferents i molt allunyats de la nostra realitat, però es fa servir, diria que amb una intensitat creixent per part de molts dels que s’oposen de manera agressiva i amb pocs arguments al procés sobiranista, inclosos periodistes, analistes i acadèmics que semblen més ocupats a guanyar la batalla de la propaganda que a com­prendre el que està passant i les seves causes reals.

Felipe González és una de les personalitats rellevants que no ha tingut cap mania a fer servir aquesta paraula per referir-se als independentistes catalans, per bé que ha hagut d’afegir amb la boca petita que “no és supremacisme tan explícit com el de Donald Trump”, un aclariment suggerit potser per algú que veia venir el ridícul d’aquestes elucubracions. En tot cas, el que fou líder socialista afirma que l’independentisme exhibeix la idea segons la qual “si no ens ho impedissin, seríem els millors”, una tesi que demostra –conclou– aquest biaix supremacista. Altres polítics –retirats o en exercici– diuen el mateix que González, i també ho fan diversos opinadors, per exemple el professor Francisco Rico en un article recent.

El terme supremacisme remet, sobretot, a l’anomenat supremacisme blanc, corrent d’ultradreta vinculat a les ideologies racistes que advoquen per la dominació de l’home blanc occidental sobre totes les ètnies i per la separació estricta de les poblacions per color de pell, religió, origen, cultura, etcètera. El supremacisme blanc és especialment actiu en algunes zones dels Estats Units –arrelat en la memòria de la guerra entre el Nord i el Sud i el trauma de l’esclavitud– i també es pot donar en societats europees, a cavall de grups extremistes i populistes que difonen un discurs xenòfob i aïllacionista. D’altra banda, l’islamisme radical no es pot desvincular d’un supremacisme musulmà que fonamenta la idea de dominació sobre aquells considerats “in­fidels”. Hi ha també moviments supremacistes jueus, russos, grecs, escandinaus, etcètera, articulats de manera més o menys pública en organitzacions reaccionàries, frontalment contràries al model de societat oberta i multicultural.

(Dani Duch)

Té alguna cosa a veure l’independentisme català amb tot això? Rotundament, no. Dir el contrari és mentir. No hi ha res –ni en els partits ni en les entitats civils sobiranistes– que pugui considerar-se supremacisme. L’independentisme no propugna que els catalans són superiors als espanyols, el que defensa és la creació d’un Estat català independent, una república basada en la igualtat i en els drets de ciutadania, i no en la prevalença de cap suposada ètnia. Ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Jordi Sànchez, ni Jordi Cuixart, ni cap dirigent de la CUP han dit o fet mai res que pugui considerar-se supremacisme, tot el contrari.

L’independentisme adopta i actualitza la idea d’un sol poble i d’una catalanitat cívica (no ètnica) formulada per Josep Benet, Paco Candel i altres, i assumida pel PSUC, per Jordi Pujol, pels socialistes, pels grans sindicats, per l’escola catalana, per l’Església i pel gruix del món associatiu. Cal que recordi que a les llistes de tots els partits independentistes hi ha persones nascudes dins i fora de Catalunya? Cal que recordi que els cognoms del món independentista són tan diversos i plurals com ho és tot el país?

González i altres consideren que voler fer les coses sense passar per Madrid i voler fer-les millor de com es fan a l’Estat espanyol és supremacisme. Seria supremacista dir que una república catalana hauria de tenir una separació de poders més clara i exemplar que la del Regne d’Espanya? Crec que només seria un noble desig. Si m’apunto a la desfiguració argumental de González i altres, tot podria acabar sent supremacisme. Fins i tot ho seria que un polític de l’oposició li digués a un polític que governa que ell sí que farà les coses bé. Amb ­això del supremacisme passa com amb el delicte d’odi: intenten capgirar el teu discurs amb mala fe per presentar-te com el victimari quan resulta que ets la víctima. És la faula del mecànic de Reus, a qui acusen de delicte d’odi només perquè exerceix el seu dret a protestar pacíficament en negar-se a fer una feina per algú que –des d’una posició de poder– l’hi exigeix.

No hi ha dos milions de catalans supremacistes que es creuen superiors als espanyols. De cap manera. Hi ha dos milions de catalans que rebutgen un Estat que veuen que els va en contra sistemàticament. La qualificació de supremacista va bé per demonitzar l’independentisme, sense emprar conceptes tan forts com racista o nazi. El mot supremacista suggereix el mateix però és més elegant. La maniobra consisteix a presentar un moviment democràtic, cívic i pacífic com una part més del perillós populisme europeu. Els que vam néixer fa mig segle sabem perfectament qui és que, en aquest conflicte, respon a una tradició inequívocament supremacista, aquella que, entre d’altres coses, pretenia destruir una llengua i una cultura.

08/02/2018 - lavanguardia