Afrin, l’enèssim kurdicidi (o la recompensa per haver vençut l'Estat Islàmic)
Quan encara ressonen les acaballes de l’alliberament d’Al-Raqqa i Mossul, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, no ha pogut esperar més, “no permetrem mai que es creï un Estat (kurd) al nord de Síria, costi el que costi”. I ha llançat l’operació Branca d’Olivera, una ofensiva militar a Afrin, enclavament amb majoria kurda al nord de Síria.
La regió, coneguda com l a , està solcada de nord a sud pel riu Negre, envoltada de turons i fèrtils valls, poblades de fruiters i oliveres.
Si els turcs aconsegueixen l’objectiu, crearan una extensa zona de seguretat al llarg de la frontera entre els dos països. Ja ho han intentat, sense èxit, en més d’una ocasió, i saben que es tracta d’una maniobra difícil, ja que està molt ben fortificada i els kurds compten amb 10.000 combatents.
Després de la derrota de l’ Estat Islàmic ( EI), el següent partit es juga en aquest cantó, controlat per milícies kurdes sirianes que Turquia considera part del PKK, la guerrilla a què Ankara i Occident donen tracte d’organització terrorista.
Afrin no és una batalla més de la que puguin escapolir-se els governs occidentals, com ja van fer amb el referèndum kurd a l’ Iraq. A les parts implicades en aquest nou conflicte els val la pena lluitar pel domini d’un lloc molt estratègic. Començant per un poble irredempt sense Estat propi, compost per 40 milions de kurds, fragmentats entre Turquia (15 milions), l’ Iran (8 milions), l’ Iraq (7 milions), Síria (2 milions) i la diàspora.
La seva pretensió sempre ha estat posseir una terra en la qual unificar els seus efectius dispersos sense ser perseguits pels seus veïns. La qüestió continua sense estar resolta des que, a començaments del segle XX, els anglesos van delimitar els estats actuals.
Els seus aliats, als que han donat suport amb bravura en la lluita contra l’ EI, encara que pensant també en els seus propis interessos de futur, continuen mirant cap a un altre costat. Proxies quan se’ls necessita, amics per oblidar quan no fan falta.
Així que no entenen per què Washington hauria donat llum verda a l’ofensiva contra Afrin, amb la intenció d’ apaivagar un Erdogan furibund amb l’anunci americà d’entrenar 30.000 soldats per acantonar al llarg de la frontera. La peregrina raó esgrimida és que, en aquest cas, els kurds d’ Afrin no són aliats.
El respecte, cert, cap als kurds sirians s’explicaria perquè han demostrat ser políticament responsables, bons administradors i eficaços militars.
Amb poc equip militar (subministrat per la CIA i el Pentàgon) però abundant disciplina, van ser els primers en trencar –a Kobane– la imparable expansió de l’ EI, i el seu prestigi va créixer durant els anys de plom, lluitant poble a poble, al nord de Síria i al sud de l’ Iraq, fins a aconseguir treure l’ Estat Islàmic dels seus bastions a Al-Raqqa, Mossul i Deir ez-Zor.
Afrin, com la resta de les regions kurdes a Síria, té un sistema de govern que consagra els drets de les dones i les minories ètniques, valors democràtics que xoquen amb la deriva autoritària d’Erdogan, que continua empresonant ciutadans a mansalva des de l’estiu del 2016.
La defensa d’ Afrin és crítica per a ells. I tot és possible, des d’una revolta contra els seus aliats i aquells estats on estan assentats, fins a l’efecte dòmino que podria canviar les fronteres de l’ Orient Mitjà i tenir efectes en la cohesió de l’OTAN.
Turquia no ha dissimulat mai que la seva prioritat, abans que combatre l’ Estat Islàmic, era esclafar els kurds de Síria, el malson d’Erdogan, que els ha considerat el seu principal enemic, en tant l’ EI era un rival amb qui compartia ambicions.
El disseny d’Ankara passaria per annexar-se el nord de Síria, tal com van fer amb el nord de Xipre, expulsar els kurds d’ Afrin i reassentar la zona amb refugiats sirians. No s’ha d’oblidar que Turquia acull més de tres milions de refugiats sirians al seu territori, amb peatge a càrrec de la Unió Europea.
Manifestació de kurds libanesos contra l'ofensiva de Turquia a Afrin davant l'ambaixada dels Estats Units a Beirut (AFP)L’ofensiva turca contra les milícies kurdes ha tensat encara més les fràgils relacions entre dos aliats a l’OTAN, que estan lluitant amb i contra el mateix soci, les Unitats de Protecció Popular ( YPG) i el seu component femení ( YPJ), dones que lluiten amb bandera i comandaments propis i que, en ocasió de la recent mort d’una combatent, no s’han acoquinat: “Resistirem fins a l’última gota de la nostra sang. Afrin serà el cementiri del feixisme”.
Des del punt de vista militar turc, la invasió d’ Afrin no sembla que tingui molt sentit perquè és molt costosa, causa friccions internes i els objectius no acaben d’estar clars. L’agressió als kurds no produirà beneficis a Turquia, doncs només la pau li resultaria avantatjosa. Però la determinació turca és absoluta.
Per als Estats Units; que necessiten continuar utilitzant la base aèria d’ Incirlik, a Turquia, i no sembla que vagin a extradir el clergue Fethullah Gülen, a qui el seu antic soci endossa la responsabilitat de l’estrany cop d’ Estat de l’estiu del 2016; el punt de no-retorn seria que els turcs portessin el conflicte armat allà on hi ha acantonades les forces americanes.
Una incursió a Manbij, amb la qual hauria amenaçat Erdogan, tensaria la corda a l’extrem, ja que suposaria que els turcs entrarien en contacte directe amb aquelles unitats d’operacions especials.
Al vesper de l’ Orient Mitjà, Rússia, amb la seva implicació a Síria, és actor protagonista, com proven els temptejos que han aproximat els dos països, les relacions dels quals eren glacials des que caces F-16 turcs van fer caure, amb míssils aire-aire, un Sukhoi Su-24 rus, “una punyalada a l’esquena per part de còmplices dels terroristes”.
El suport rus a les operacions turques a Afrin, facilitant l’ús de l’espai aeri sirià, podria confluir en un enfrontament en què podrien veure’s implicats, en un prolongat conflicte, dos països membres de l’OTAN ( Estats Units i Turquia).
Si les tropes turques es veiessin arrossegades a una lluita sense treva en aquest enclavament, amb males notícies per a Ankara, el que no es pot descartar, Erdogan, que està pensant en les eleccions del 2019, podria veure’s qüestionat per una part de l’electorat turc.
Les dues parts ja s’estan infligint danys, i les forces turques ja han comès els primers errors, danyant un conjunt de gran valor –lleons de basalt tallats– en un antic temple construït pels arameus a Afrin i arrencant milers d’oliveres a la regió.
El temor a Occident és la insurgència d’un nacionalisme kurd a l’ Iraq, l’ Iran i Turquia, perquè el que passi a Afrin no repercutirà només al nord de Síria. Afectarà tots aquests països i tindrà conseqüències per a Occident, que haurà de decidir què vol fer a l’ Orient Mitjà, més enllà de continuar amb retòriques declaracions com promoure la pau, l’estabilitat i la democràcia.
El poble kurd ha sacrificat una generació de joves –homes i dones– en la lluita per alliberar al món de l’ Estat Islàmic. Hi cal afegir els centenars de milers de sirians que han mort o han estat desplaçats, incloent els 200.000 que al llarg dels anys van arribar a Afrin a la recerca de seguretat. Ara, milers de vides estan en perill en aquesta pacifica regió, en virtut de la porfídia innegociable del califa turc.
Més enllà d’organitzar inservibles conferències per a complaença de polítics europeus, vendre armes, armar a “rebels” per enderrocar governs, facilitar que la gestió dels refugiats estengui la inestabilitat, sembla que ha arribat un temps perquè la gent de la regió decideixi el seu destí, les seves fronteres i les seves pròpies vides.
Una zona autònoma kurda serviria per donar exemple de com organitzar el seu propi Estat i donar estabilitat, lluny de ser un enemic a la frontera, com tem Turquia. Qüestió difícil d’abordar quan abunda la paranoia i no hi ha prou suports perquè Ankara l’hagi d’acceptar.
Per desembocar en una alternativa sòlida i viable sobre Afrin, seria necessari que totes les parts involucrades arribessin abans a un compromís i a una solució de futur per a Síria. Una regió autònoma, embrió d’un futur Estat, seria inacceptable per a Turquia i és molt possible que també per a l’ Iraq i l’ Iran.
Mentrestant, la partida turca obre un nou front de guerra. Tot això, en un instant.
7-II-18, lavanguardia