Turquia ataca els kurds de Síria amb el silenci de Rússia i els Estats Units
Encara que al principi les milícies Ypg kurdes de Síria havien rebutjat l’enemic a Afrin, els “rebels” sirians turcmans han aconseguit vèncer en alguns llocs les línies defensives i penetrar en els territoris de la província kurda.
Les operacions “contra els terroristes”, com les ha batejades el dictador turc, Recep Tayyip Erdogan, han iniciat ahir amb una sèrie d’atacs aeris duts a terme per 72 avions de combat que han atacat un centenar d’objectius, inclòs l’aeroport militar de Minnigh. Segons informa un portaveu del YPG, els bombardejos “han matat a una desena de persones, la majoria civils”.
En desafiament a la llei internacional Erdogan vol ara colpir els kurds de Síria, que armats pels EUA han representat el primer baluard real per combatre l’expansió de l’estat islàmic, recordem la batalla de Kobani: mentre que als aeroports turcs transitaven desenes de milers de combatents estrangers directes a Síria i l’Iraq, i les fronteres estaven passant mercaderies, armes, combustible i fins i tot els ferits gihadistes per poder anar a curar-se als hospitals turcs.
Els kurds han estat capaços de contrarestar l’Isis i aturar el projecte per garantir a l’estat islàmic 400 quilòmetres de frontera kurdo-siriana, que hauria permès el lliure comerç del petroli robat per l’ISIS i el lliure comerç amb Turquia, principal aliat de l’Isis a Síria. Erdogan està portant a terme la seva bagenca pel seu fracàs a Síria amb l’ISIS.
Aquest atac fa part de l’estratègia d’Erdogan per impedir el naixement d’un estat federal sirià, vol aconseguir una zona de coixinet que ja havia demanat repetides vegades a l’inici del conflicte a Síria per “protegir” les seves fronteres a l’inici del conflicte sirià.
L’acció d’Erdogan, que no agrada a Washington, ni a l’OTAN de la qual Turquia és un país membre, es porta a terme després del consentiment tàcit dels russos, aliats d’Assad, que van maxar d’Afrin i tota la zona unes poques hores abans de l’inici del bombardeig.
És difícil d’entendre en aquest moment quin acord hi ha a la base del via lliure de Moscou a Erdogan, i les hipòtesis són variades, incloent-hi una cessió vers al-Assad sent els turcs un element necessari per posar fi a les hostilitats a Síria (Turquia dóna suport als rebels).
El Kremlin podria obtenir guanys a partir d’un major enduriment de les relacions entre Turquia, els EUA i l’OTAN amb la finalitat d’atreure definitivament Erdogan vers la seva òrbita, i el mateix president turc podria aprofitar-se de la negativa dels aliats a intervenir contra els kurds per fer el canvi de camp, abans de les operacions havia parlat de “l’obligació de l’OTAN a donar suport a un aliat que pateixen assetjament i amenaces a les seves fronteres”, però el secretari general Jens Stoltemberg havia declarat que no havia sol·licitada cap intervenció o la constitució d’una força de l’aliança.
El dels kurds sacrificats per interessos “més alts” és una història repetida. Americans i russos de moment miren que està passant sense intervenir, encara que els americans no és podem permetre el luxe de perdre els seus unics aliats efectius sobre el tauler de joc sirià.
Els russos van trair als kurds ja en els anys quaranta, quan va ser proclamat el naixement d’un nou partit polític: el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK, 1945), sota el lideratge de Qazi Muhammad.
El PDK havia establert forts vincles amb els soviètics per iniciar el seu programa de llibertat i autogovern dins de l’estat iranià, que incloïa l’ús de la llengua kurda a les escoles i els actes administratius, el desenvolupament de l’agricultura i el comerç, la millora de les condicions econòmiques a través de l’explotació dels recursos naturals del territori.
Va ser el primer pas cap a la proclamació de la República de Mahabad, que es va produir el 22 de gener de 1946. Qazi Muhammad va gaudir plenament el suport de militars i polític soviètic i del líder kurd-iraquià Mustafa Barzani.
La República kurda, però, va sobreviure 11 mesos protegits per l’Exèrcit Roig, al nord de l’Iran, però després els soviètics van arribar a un acord amb el Xa de l’Iran per a l’evacuació, a canvi d’una gran concessió de petroli, fet que va provocar la caiguda de la República kurda.
És una història que arriba de lluny, ja el 1916, quan França i Gran Bretanya van dividir les seves respectives zones d’influència a la regió (acord Sykes-Picot, nomenat després dels dos negociadors), els nous estats es van dibuixar sobre el paper, naixent realitats artificials com Síria i Iraq … Sacrificant ja en aquell moment tota la població kurda, avui dividida en quatre estats (Turquia, Iraq, Iran i Síria).