"L’error del Tribunal Suprem", Francesc de Carreras
Criticar una sentència no suposa ni censurar als jutges que l'han dictat ni, menys encara, deslegitimar al poder judicial en el seu conjunt sempre que els criteris emprats per a tal crítica siguin els propis del dret. Els juristes tenen una específica manera de delimitar els fets rellevants d'un conflicte, interpretar les normes aplicables i valorar les proves que determinen la fallada que ho resol. Una sentència és consistent quan aquests tres elements -fets, normes i proves- estan ben relacionats a través d'una argumentació fundada en dret.
Els jutges, en dictar una sentència, estan sotmesos, i només sotmesos, a l'ordenament jurídic, és a dir, a la llei, i allò que resolen no ha de ser el resultat de les seves idees i interessos, ni el producte de la seva pròpia voluntat, sinó la conseqüència de la interpretació i aplicació de les normes. Els epítets de "feixistes", o uns altres semblants, dirigits a jutges i tribunals són, simplement, ridículs en un Estat democràtic amb més de trenta anys de recorregut.
Al seu torn, fer un judici d'intencions -polítiques o corporatives- sobre el contingut d'una sentència només és respectable si s'aporten proves. En qualsevol cas, la intenció d'aquest article és, simplement, donar una opinió exclusivament jurídica sobre algun aspecte de la sentència del Tribunal Suprem (TS) que ha posat fi a la carrera judicial de Baltasar Garzón, d'acord amb els pressupostos als quals abans ens hem referit.
La fallada de la sentència estableix que Garzón va cometre un delicte de prevaricació en dictar, com a jutge de l'Audiència Nacional encarregat de la instrucció de l'anomenat cas Gürtel, dues resolucions que autoritzaven interceptar i gravar les comunicacions entre els imputats en aquest cas, reclosos en un establiment penitenciari, i els seus advocats, així com amb qualssevol altres lletrats que amb ells s'entrevistessin. Segons aquestes resolucions, la finalitat de la mesura era que, en tractar-se d'una associació delictiva, els advocats podien actuar com a enllaç dels empresonats amb uns altres dels seus membres que romanien en llibertat i podien seguir delinquint.
La meva discrepància amb la sentència és radical en el sentit que no considero que hi hagi hagut prevaricació cap per part del jutge condemnat. Com és sabut, tal delicte suposa que el jutge ha dictat una resolució injusta a gratcient. L'element objectiu d'aquest delicte és que la resolució sigui injusta, és a dir, contraria a la llei, i el subjectiu el que això es faci a gratcient, és a dir, amb plena consciència d'incomplir-la. Doncs bé, al meu semblar, en la sentència no es prova que la resolució de Garzón sigui il·legal i, en lògica conseqüència, deixa de tenir sentit que es cometi a gratcient. Vegem.
La llei general Penitenciària, d'aplicació al cas, estableix en el seu article 51.2 que la comunicació entre el reclús i el seu advocat només pot ser interceptada "per ordre de l'autoritat judicial i en els supòsits de terrorisme". La interpretació d'aquest precepte no és clara: pot considerar-se que només permet la intervenció en els supòsits de terrorisme o sempre que l'autoritat judicial ho consideri oportú en qualsevol tipus de delicte.
La sentència del TS que condemna a Garzón es funda que el TC va establir en la seva sentència 183/ 1994 que només poden ser suspeses les comunicacions entre reclús i advocat en casos de terrorisme. Això no és cert: el que diu aquesta sentència constitucional és que per intervenir les comunicacions en casos de delictes de terrorisme també ha d'intervenir autorització judicial i no n'hi ha prou amb la del director del centre penitenciari, de caràcter merament administratiu.
Per tant, Garzón -d'acord amb part de la doctrina i amb el respatller de sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, a més d'altres resolucions de tribunals espanyols- s'acull a la interpretació de l'article 51.2 de la llei penitenciària segons la qual un jutge instructor, si ho creu convenient, pot intervenir les comunicacions entre advocat i reclús amb la finalitat de prosseguir la seva legítima labor investigadora, sempre que tal mesurada sigui motivada i proporcionada a la finalitat que es pretén.
Certament Garzón, en aquest punt, s'aparta de la jurisprudència del TS que s'acollia a la interpretació contrària. Però la jurisprudència del TS no és vinculant. Així doncs, la premissa primera de la sentència no està ben fundada i, per tant, Garzón, per aquest motiu, no va cometre cap il·legalitat i les seves resolucions no són injustes. Si no són injustes, no escau l'element subjectiu, el que sigui o no "a gratcient". El passat 26 de gener vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un article titulat "Equivocar-se no és delicte". En ell sostenia que si ben Garzón podia haver-se equivocat, donada la confusa interpretació de l'article 51.2 de la llei general Penitenciària, no podia haver-hi prevaricació perquè faltava l'element subjectiu, el "a gratcient". Després de llegir la sentència, i amb millor informació del cas, qui s'ha equivocat greument, creo, és la Sala penal del TS que ho ha jutjat.
16-II-12, F. DE CARRERAS, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, lavanguardia