BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Les causes del nacionalisme", Luis Racionero

Els primers nacionalistes, que van ser els alemanys, van sorgir per combinació d’un orgull cultural ferit i una visió històrico-filosòfica que curés la ferida. Primer eren un grup de francòfobs il·lustrats i descontents; després, sota l’impacte de la invasió napoleò­nica, va seguir un ampli moviment popular. A continuació van seguir altres nacions, en part influïdes per la retòrica alemanya i en part per circumstàncies similars que van crear un malestar semblant i van generar el mateix remei. Després d’ Alemanya van ­venir Itàlia, Polònia i Rússia; més tard les nacionalitats balcàniques i bàltiques i Irlanda, fins a arribar als nostres dies amb les repúbliques i dictadures a l’ Àsia, a l’ Àfrica i els nacionalismes regionals i ètnics a França, Anglaterra, Bèlgica, Còrsega, el Canadà, Espanya o Xipre.

Cap dels profetes del segle XIX no va predir res d’això. Els liberals van pensar que la democràcia era la forma més sa­tisfactòria de l’organització humana i que l’ Estat nacional era la unitat normal de ­govern autònom dels grups socials, i que aquestes nacions tenien un comportament racional i viurien en pau i harmonia entre elles. Els marxistes, per la seva banda, van considerar el nacionalisme com a histò­ricament reaccionari.

Eric Fromm, a La por de la llibertat, va ­explicar exhaustivament que l’individu en les economies industrials havia estat arrencat de la malla social que hi ha en les ­societats tradicionals. De fet, el procés de desenvolupament econòmic, que té com a costat positiu l’augment de nivell de vida material, presenta com a aspecte negatiu una sèrie de problemes psíquics causats pel trencament dels lligams que hi havia en la societat preindustrial: els gremis a la feina, la parròquia en l’àmbit religiós, el barri a la ciutat, les festes populars, els amics, el temps lliure i, sobretot, la família extensa. Quan l’individu trenca amb totes aquelles coses i es converteix en l’habitant solitari de la metròpoli industrial, sent un buit interior per falta de pertinença a tots aquells grups que ara ja no existeixen, i llavors –diu Fromm– sent por de la seva llibertat i s’entrega a grups col·lectius per fanàtics que ­siguin. Fromm es referia al lliurament dels alemanys al nazisme, però continua sent vàlid per a tota mena d’adscripció a un fanatisme, sigui el fonamentalisme religiós o el més innocu de fer-se seguidor del Barça o de l’ Atlètic de Madrid.

La necessitat de pertinença la va estudiar Abraham Maslow, que la situa en una jerarquia de necessitats que són: subsistència, seguretat, pertinença i realització. Només quan la primera està coberta apareixen les següents, i així successivament, de manera que sense subsistència no hi ha seguretat i sense aquesta ja no s’arriba a desitjar la pertinença; de la mateixa manera l’individu no arriba a desenvolupar les seves necessitats d’auto­realització, que són en definitiva la finalitat de la vida. Sense un sentit de pertinença com el que tenia en la societat tradicional, per família, parròquia, gremi i barri, l’individu se sent psicològicament descentrat i no aconsegueix passar a ocupar-se de la necessitat més important de la seva vida que és el procés d’autorealitzar-se. I com que no pot tornar enrere a la recerca de les seves dades i pertinença, llevat que torni a la seva vila, si és que en té, es busca la seva pertinença a qualsevol tipus dels fenòmens suposats per Fromm com a escapatòria a la llibertat individual sense lligams de grup.

Em sembla que aquesta i no una altra és la causa profunda de l’actual puixança dels nacionalismes. I si és així resulta totalment comprensible, ja que la societat industrial no ha sabut organitzar grups de pertinença satisfactòria més enllà dels clubs de futbol. Ens agradi o no, sembla que cap moviment polític actual no podrà assentar-se llevat que s’aliï amb el sentiment nacionalista. Aquesta és una herència que ens ha deixat la rebel·lió romàntica contra el cosmopo­litisme cultural del segle de les llums: la gent és encara psicològicament més a prop del Romanticisme que de la Il·lustració.

Deia Toynbee que la democràcia reduïda a estats xovinistes – parochial és la paraula anglesa– degenera en nacionalismes, perquè el camp d’acció de la democràcia és ­tota la humanitat. Fins que no existeixi una democràcia mundial expressada i gover­nada a través de l’ONU, la instauració de democràcies no és incompatible amb forts impulsos nacionalistes, com s’acaba de veure a l’Europa Occidental.

Hi ha consens entre els politòlegs que el nacionalisme cultural és perfectament ­desitjable, mentre que el polític no tant. El nacionalisme de França o Anglaterra retardarà la unió europea. Dins dels països, el nacionalisme de les regions o nacionalitats històriques l’únic que fa és encarir l’ad­ministració, sobretot quan, per una situació transitòria, coexisteixen la buro­cràcia central i provincial jacobina amb l’autonòmica. Quan, a més, per raons polítiques conjunturals, el Govern central ha d’agrair els favors dels partits nacionals, el cost ­augmenta.

Per això convé acceptar els nacionalismes en les seves diverses escales i facilitar la seva lliure manifestació en l’àmbit cultural. En el polític, quan el món estigui unificat hi haurà una jerarquia escalonada de democràcies i governs a nivell de barri, municipi, comarca, regió, nació, mercat comú, món. Mentre això es forja, estarem obligats a patir els embats de l’irracional nacionalisme, que és tan irracional a Madrid com a Barcelona i viceversa.

15/12/2017 - lavanguardia