"Les causes del nacionalisme", Luis Racionero
Els primers nacionalistes, que van ser els alemanys, van sorgir per combinació d’un orgull cultural ferit i una visió històrico-filosòfica que curés la ferida. Primer eren un grup de francòfobs il·lustrats i descontents; després, sota l’impacte de la invasió napoleònica, va seguir un ampli moviment popular. A continuació van seguir altres nacions, en part influïdes per la retòrica alemanya i en part per circumstàncies similars que van crear un malestar semblant i van generar el mateix remei. Després d’ Alemanya van venir Itàlia, Polònia i Rússia; més tard les nacionalitats balcàniques i bàltiques i Irlanda, fins a arribar als nostres dies amb les repúbliques i dictadures a l’ Àsia, a l’ Àfrica i els nacionalismes regionals i ètnics a França, Anglaterra, Bèlgica, Còrsega, el Canadà, Espanya o Xipre.
Cap dels profetes del segle XIX no va predir res d’això. Els liberals van pensar que la democràcia era la forma més satisfactòria de l’organització humana i que l’ Estat nacional era la unitat normal de govern autònom dels grups socials, i que aquestes nacions tenien un comportament racional i viurien en pau i harmonia entre elles. Els marxistes, per la seva banda, van considerar el nacionalisme com a històricament reaccionari.
Eric Fromm, a La por de la llibertat, va explicar exhaustivament que l’individu en les economies industrials havia estat arrencat de la malla social que hi ha en les societats tradicionals. De fet, el procés de desenvolupament econòmic, que té com a costat positiu l’augment de nivell de vida material, presenta com a aspecte negatiu una sèrie de problemes psíquics causats pel trencament dels lligams que hi havia en la societat preindustrial: els gremis a la feina, la parròquia en l’àmbit religiós, el barri a la ciutat, les festes populars, els amics, el temps lliure i, sobretot, la família extensa. Quan l’individu trenca amb totes aquelles coses i es converteix en l’habitant solitari de la metròpoli industrial, sent un buit interior per falta de pertinença a tots aquells grups que ara ja no existeixen, i llavors –diu Fromm– sent por de la seva llibertat i s’entrega a grups col·lectius per fanàtics que siguin. Fromm es referia al lliurament dels alemanys al nazisme, però continua sent vàlid per a tota mena d’adscripció a un fanatisme, sigui el fonamentalisme religiós o el més innocu de fer-se seguidor del Barça o de l’ Atlètic de Madrid.
La necessitat de pertinença la va estudiar Abraham Maslow, que la situa en una jerarquia de necessitats que són: subsistència, seguretat, pertinença i realització. Només quan la primera està coberta apareixen les següents, i així successivament, de manera que sense subsistència no hi ha seguretat i sense aquesta ja no s’arriba a desitjar la pertinença; de la mateixa manera l’individu no arriba a desenvolupar les seves necessitats d’autorealització, que són en definitiva la finalitat de la vida. Sense un sentit de pertinença com el que tenia en la societat tradicional, per família, parròquia, gremi i barri, l’individu se sent psicològicament descentrat i no aconsegueix passar a ocupar-se de la necessitat més important de la seva vida que és el procés d’autorealitzar-se. I com que no pot tornar enrere a la recerca de les seves dades i pertinença, llevat que torni a la seva vila, si és que en té, es busca la seva pertinença a qualsevol tipus dels fenòmens suposats per Fromm com a escapatòria a la llibertat individual sense lligams de grup.
Em sembla que aquesta i no una altra és la causa profunda de l’actual puixança dels nacionalismes. I si és així resulta totalment comprensible, ja que la societat industrial no ha sabut organitzar grups de pertinença satisfactòria més enllà dels clubs de futbol. Ens agradi o no, sembla que cap moviment polític actual no podrà assentar-se llevat que s’aliï amb el sentiment nacionalista. Aquesta és una herència que ens ha deixat la rebel·lió romàntica contra el cosmopolitisme cultural del segle de les llums: la gent és encara psicològicament més a prop del Romanticisme que de la Il·lustració.
Deia Toynbee que la democràcia reduïda a estats xovinistes – parochial és la paraula anglesa– degenera en nacionalismes, perquè el camp d’acció de la democràcia és tota la humanitat. Fins que no existeixi una democràcia mundial expressada i governada a través de l’ONU, la instauració de democràcies no és incompatible amb forts impulsos nacionalistes, com s’acaba de veure a l’Europa Occidental.
Hi ha consens entre els politòlegs que el nacionalisme cultural és perfectament desitjable, mentre que el polític no tant. El nacionalisme de França o Anglaterra retardarà la unió europea. Dins dels països, el nacionalisme de les regions o nacionalitats històriques l’únic que fa és encarir l’administració, sobretot quan, per una situació transitòria, coexisteixen la burocràcia central i provincial jacobina amb l’autonòmica. Quan, a més, per raons polítiques conjunturals, el Govern central ha d’agrair els favors dels partits nacionals, el cost augmenta.
Per això convé acceptar els nacionalismes en les seves diverses escales i facilitar la seva lliure manifestació en l’àmbit cultural. En el polític, quan el món estigui unificat hi haurà una jerarquia escalonada de democràcies i governs a nivell de barri, municipi, comarca, regió, nació, mercat comú, món. Mentre això es forja, estarem obligats a patir els embats de l’irracional nacionalisme, que és tan irracional a Madrid com a Barcelona i viceversa.
15/12/2017 - lavanguardia