Amdo i Kham també són Tibet

Les regions d’Amdo i Kham són una extensió molt interessant de l’altiplà tibetà dins del territori xinès

  • A dalt, una stupa amb banderes d’oració tibetanes, a les muntanyes Siguniang. A baix, monjos debatent a la porta del temple principal del monestir de Labrang.
A dalt, una stupa amb banderes d’oració tibetanes, a les muntanyes Siguniang. A baix, monjos debatent a la porta del temple principal del monestir de Labrang.

Un aclariment per començar: aquest reportatge no va del Tibet, un país ocupat pels xinesos des del 1950. Va dels tibetans que viuen a les terres conegudes amb els noms d’Amdo i Kham, a les províncies xineses de Qinghai, Gansu i Sichuan, que es pot dir que pertanyen a un Tibet geogràfic i cultural, però no pas polític. En aquestes terres poc visitades pel turisme, conegudes per alguns com el Tibet Oriental, hi vaig veure fa tan sols unes setmanes una manera de viure gairebé més tibetana que la del mateix Tibet.

Les cares enfosquides pel fred dels tibetans i la seva peculiar manera de vestir, amb abrics amb mànigues dos pams massa llargues i botes de pell, criden l’atenció en aquest altiplà a tres mil metres d’altitud. Si a això hi afegim el nomadisme dels pastors de iacs, les cases d’estètica tibetana i uns imposants monestirs budistes, no és estrany que arribés a pensar que estava viatjant per un altre Tibet.

  • El buda gegant de Bingling, esculpit en un espadat / Xavier Moret
El buda gegant de Bingling, esculpit en un espadat / Xavier Moret

1. El monestir de Labrang

El primer que em va cridar l’atenció a la ciutat de Xiahé, on hi ha el monestir budista de Labrang, van ser el blau intens del cel, les muntanyes nevades i els nombrosos pelegrins tibetans. Alguns avançaven fent prostracions, estirant-se a terra de bocaterrosa a cada passa, cosa que evidencia que Labrang és un dels grans centres del budisme tibetà.

Una altra cosa que em va sorprendre va ser que una de cada dues botigues fos d’objectes per al culte budista o de roba per a monjos. Hi havia també tallers amb artistes que pintaven, amb una paciència infinita i gran devoció pels detalls, tankes i mandales. Als restaurants, d’altra banda, abundava el menjar tibetà, amb momos (empanades) i tsampa, i a les cafeteries mai no hi faltava una estufa encesa amb una tetera fumejant per combatre el fred.

El monestir de Labrang, gran com una petita ciutat, era ple de monjos amb els característics gorros grocs dels gelupka. Pertanyen, de fet, a la mateixa secta del Dalai-lama, però d’ell no se’n veuen retrats enlloc. I és que a la Xina s’esforcen per evitar la politització del budisme tibetà. Potser per això els fanals de Xiahé estan guarnits amb grans banderes roges, perquè quedi clar que, malgrat l’ambient tibetà que ens envolta, som a la Xina, una república gegant d’uns 1.500 milions d’habitants que compta amb 56 minories ètniques, entre les quals els 5,5 milions de tibetans.

Al monestir, fundat el 1709, hi viuen actualment uns tres mil monjos, tot i que en els temps de la Revolució Cultural el van tancar i va caure en decadència. A alguns dels monjos, els més petits, els vaig poder veure jugant a futbol al carrer; als altres me’ls trobava als temples, recitant mantres amb veu fosca i fent oscil·lar la part superior del cos en estat de trànsit. Tot plegat fa que suri a Labrang una densa espiritualitat reforçada per la presència de nombrosos pelegrins que fan girar els grans molinets de pregària que envolten el monestir.

Quan l’explorador Joseph Rock va visitar Labrang als anys vint, els senyors de la guerra musulmans acabaven d’assaltar el monestir i ell mateix va veure molts caps de tibetants clavats en estaques, en una imatge brutal. Avui, per sort, regna la pau entre els budistes i els musulmans que habiten aquestes terres altes.

2. El buda gegant de Bingling

Un altre lloc destacat de la província de Gansu és el temple budista de Bingling, situat en unes coves excavades en un espadat que s’alça seixanta metres sobre el riu Groc. Per arribar-hi, vaig haver de pujar en una barca que navegava per les aigües de la presa de Liujiaxia. Aquesta aproximació per aigua afegia emoció a la primera visió de les coves, que sorgeixen de sobte en un ramal del riu entre impressionants columnes de roca.

Entre les moltes estàtues del temple, algunes del segle V, la que més impressiona és la d’un buda de 27 metres d’alçada, excavat per homes despenjats amb cordes del cim del penya-segat. Aquest gran buda, que fa pensar en els de Bamiyan (destruïts el 2001 pels talibans), concentra totes les mirades, però també val la pena fixar-se en les petites estàtues i pintures que han sobreviscut al pas del temps, als terratrèmols i a les invasions. Això sí, he d’advertir que el meu passeig vora el riu va ser interromput per bastants turistes xinesos que es volien fer una foto amb mi. És un dels peatges que els occidentals hem de pagar en aquesta part de la Xina.

Les coves de Bingling, per cert, són a la mateixa província que les de Mogao, un indret mític de la Ruta de la Seda espoliat fa un centenar d’anys per exploradors europeus com ara Aurel Stein, un hongarès que treballava per als britànics, i Sven Hedin, un suec al servei dels alemanys, en una història vibrant que l’anglès Peter Hopkirk narra a Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda (Laertes).

  • Monjos debatent a la porta del temple principal del monestir de Labrang. / Xavier Moret
Monjos debatent a la porta del temple principal del monestir de Labrang. / Xavier Moret

3. Els morts i els voltors

Els desplaçaments a la província de Gansu tenen l’al·licient de transcórrer per un altiplà de bellesa hipnòtica, amb aiguamolls on pasturen, en una imatge que sembla treta d’altres temps, grans ramats de iacs guiats per pastors tibetans muntats a cavall.

Les banderes budistes de pregària, que omplen el paisatge de colors vius, recorden que som en una terra poblada per tibetans que s’esforcen perquè el vent escampi les oracions escrites en les banderes. El fred i la neu, que arriben ben aviat a l’altiplà, accentuen encara més la semblança amb el Tibet.

Al final de la monotonia de l’estepa apareix com una promesa de confort el poble de Taktsang Lhamo (Langmusi en xinès), just a la frontera entre les províncies de Gansu i Sichuan. Som a 3.300 metres d’altitud i el poble té la particularitat de comptar amb dos monestirs tibetans del segle XVIII. Entre l’un i l’altre hi ha uns quants carrers envoltats de muntanyes nevades, amb hostals per a motxillers i restaurants tibetans. En aquest ambient tibetà, no és estrany que la frase que més se senti al poble sigui “ Tashi delek ”, una salutació en tibetà.

Un dels dos monestirs, el de Sertri, destaca per l’arquitectura tibetana, però val la pena allunyar-se dels edificis i pujar més amunt, fins a la solitud de la muntanya on es fan els anomenats enterraments celestials. En aquest lloc únic, envoltat de muntanyes nevades i fuetejat per un vent que esvalota tot un mar de banderes de pregària, la religió sembla fondre’s amb la natura.

Taktsang Lhamo, per cert, és un dels pocs llocs on el govern xinès permet la pràctica del budisme tibetà, que consisteix a deixar els morts a l’aire lliure perquè se’ls mengin els voltors, en un ritual semblant al dels zoroastrians. Una pila de ganivets i destrals, ossos humans escampats damunt l’herba i uns quants voltors ben peixats eren, quan hi vaig pujar, el testimoni que no feia gaire hi havia hagut allà mateix un enterrament celestial.

4. L’ombra del Guru Rinpoche

Un gran arc d’estètica xinesa dona entrada a l’altre monestir de Taktsang Lhamo, el de Kirti. Seguint el camí marcat pels molinets de pregària, vaig visitar els temples i dependències on viuen uns set-cents monjos. Al capdamunt, passat un prat on descansen els pelegrins, comença la gorja del riu Namo.

En aquesta estreta gorja, les inscripcions i pintures budistes precedeixen les coves d’ermitans, marcades amb una acumulació de banderes de pregària. En una de les coves diuen que hi va viure al segle XVIII el Guru Rinpoche, o Padmasambhava, el lama que va portar el budisme a l’Himàlaia. Assegura la llegenda que va ser ell qui va foragitar els tigres que vivien en aquesta gorja per poder fundar-hi el monestir. Mentre un monjo m’ho explicava, vaig recordar que, al Bhutan, aquest guru també és molt venerat, en especial al bellíssim monestir del Niu del Tigre, on diuen que va arribar cavalcant un tigre volador.

Entre les banderes, el riu, la gorja i les coves, fa la impressió que el monestir neixi de l’espectacular natura que l’envolta. En aquest sentit, val la pena caminar riu amunt per veure com la gorja es va estrenyent, amb coves a banda i banda. Els pelegrins hi avancen amb devoció, però són pocs els que arriben al punt on la gorja s’eixampla i forma una vall secreta on els pastors tanquen els ramats. A banda i banda de la cleda, a l’ombra de l’alta muntanya, hi claven banderes budistes per protegir els animals.

  • Dos monjos meditant al primer revolt del riu Groc, amb una manada de iacs al fons / Xavier Moret
Dos monjos meditant al primer revolt del riu Groc, amb una manada de iacs al fons / Xavier Moret

5. El primer revolt del riu Groc

La regió tibetana d’Amdo continua, ja a la província de Sichuan, dominada per les estepes infinites i els grans ramats de iacs i de cavalls. La bellesa salvatge del paisatge no decau; al contrari, diria que s’accentua passada la ciutat de Tangkor, al primer revolt del riu Groc.

El Groc, de 5.500 quilòmetres de llarg, és un dels gran rius d’Àsia, cosa que fa que els xinesos l’anomenin el Riu Mare de la Xina. A l’estiu acudeixen en massa a contemplar aquest primer revolt del riu, amb uns horitzons que sembla que hagin sortit d’una pel·lícula del Far West, amb iacs en comptes de vaques i tibetans fent de cowboys.

Com no podria ser d’una altra manera, un monestir domina, des de dalt d’un turó, aquest gran santuari de la natura embolicat per banderes budistes de pregària, amb una llum especial que difumina els contorns del paisatge i el fa com eteri.

Immers en un paisatge com aquest, no és sorprenent que m’agafessin ganes de recórrer-lo caminant, però em vaig trobar amb un problema bastant freqüent a la Xina: que només podia anar pels camins dissenyats pel govern, amb amples passarel·les de fusta, escales i baranes. Algunes segueixen el riu, mentre que d’altres s’enfilen fins a un mirador des d’on es pot admirar la gran essa que dibuixa el curs de l’aigua. Per als que no vulguin fer l’esforç, el govern xinès ha construït també unes llargues escales mecàniques cobertes que, pagant 60 iuans (uns 8 euros), et porten al mirador sense cansar-te.

A la botiga del monestir, els objectes de culte, les banderes de pregària, la roba de monjo i les cortines tibetanes em van acabar de convèncer, per si encara en tenia algun dubte, que continuava en terra tibetana. “De fet -em va explicar un monjo-, es pot dir que les terres del voltant de la part alta del riu Groc i dels seus afluents són les que conformen la regió tibetana d’Amdo”.

6. Pobles tibetans

És evident que en un viatge com aquest no es pot viure tan sols de monestirs. Ni de ciutats on potser queda més desdibuixada la identitat tibetana. És per això que també em vaig voler aturar en alguns pobles.

Zhonglu, per exemple, és un poble de muntanya preciós, envoltat de pics nevats, amb cases d’arquitectura tibetana, altes torres de guaita, una vida rural autèntica i aigua per tot arreu. I un bon punt de partida per als muntanyencs.

Caminant pel poble, vaig comprovar que la vinya i el blat de moro són les fonts de riquesa de Zhonglu, però també que en els últims temps el turisme hi està arribant amb força. Això explica que s’hi restaurin moltes cases seguint el model tradicional.

A bastants quilòmetres de distància, a la mateixa província de Sichuan, Zhuokeji és un poble molt diferent on ja fa anys que el turisme xinès hi ha desembarcat. Les cases tibetanes i els vestits tradicionals de les dones, que duen una mena de draps de colors doblegats al cap, hi contribueixen, però l’atracció principal és el castell que domina el poble, una alta fortalesa de pedra i fusta on s’exposen objectes que ajuden a entendre la història dels tibetans de la regió, amb uns quants clans dominadors i amb el budisme com a fil conductor.

7.- La llarga marxa de Mao

L’edifici més gran de Zhuokeji no està dedicat, però, ni als tibetans ni a la història local. És un museu de línies modernes que recorda la Llarga Marxa que Mao Zedong i un exèrcit d’acòlits van fer els anys 1934 i 1935, fugint de les tropes de la República de la Xina que els empaitaven.

Eren els inicis de la Revolució i les tropes comunistes van recórrer 12.500 quilòmetres al llarg de 370 dies, fugint cap al nord inhòspit, travessant muntanyes i patint fred, cansament i gana. Només una desena part dels vuitanta mil homes que hi van participar van aconseguir sobreviure. És per això que quan el 1949 els maoistes van arribar al poder, la Llarga Marxa va passar a formar part dels seus mites fundacionals.

Davant el monument que recorda la Llarga Marxa, avui els turistes xinesos s’hi fan selfies en postures ridícules. Sembla que l’èpica ja queda molt lluny, però en sortir del poble de Zhuokeji, per saltar les muntanyes per un pas a 4.200 metres d’altitud, em vaig trobar amb una imatge que demostra que, malgrat el pas del temps, la Llarga Marxa continua sent un referent per a les noves generacions. O que almenys alguns volen que ho sigui.

En un dels trams del camí, amb la neu a prop, em vaig trobar una escena que al principi em va costar de creure que fos real: dos-cents escolars xinesos, vestits amb uniformes maoistes i amb una estrella roja a la gorra, estaven fent un tros de la Llarga Marxa guiats per uns quants adults també uniformats. Caminaven per recordar l’èpica d’uns vells temps que, la veritat, semblen molt lluny de la Xina actual, on es practica una estranya barreja de comunisme i capitalisme.

Una mica més lluny, les muntanyes de Siguniang [les Quatre Noies] s’oferien com una de les millors zones d’excursió de la Xina en un entorn paisatgístic meravellós, amb uns quants pics de més de cinc mil metres. Segons una llegenda tibetana, els quatre pics principals corresponen a quatre noies que es van escapar de casa. El fred les va sorprendre i es van quedar allà, congelades per sempre més. La neu que cobreix els cims és, segons la llegenda, el mocador que duien al cap.

  • Monjos fent girar molinets d’oració al monestir budista de Labrang / Xavier Moret
Monjos fent girar molinets d’oració al monestir budista de Labrang / Xavier Moret

8. El monestir de Lhagang

D’entre tots els monestirs tibetans que hi ha a la província de Sichuan, n’hi ha un d’especial, el de Lahgang. És a 3.700 metres d’altitud, envoltat d’estepa i de muntanyes on abunden els iacs i les banderes de pregària.

El monestir budista de Lhagang és diferent, en primer lloc, per la seva antiguitat, ja que es remunta al segle VII; en segon lloc, perquè no s’inclou en la regió d’Amdo, sinó en la de Kham. Totes dues són tibetanes, però amb personalitats diferenciades.

Segons la llegenda, quan l’any 640 la princesa xinesa Wencheng anava a Lhasa per casar-se amb un rei tibetà, una estàtua de Buda va caure d’un dels carros. Allà mateix es va construir un monument que va acollir una rèplica de l’estàtua. L’original, que és l’estàtua de Buda més venerada al Tibet, és al temple Jhokang de Lhasa, però encara avui es considera que resar al monestir de Lhagang és com fer-ho a la mateixa Lhasa. És una prova més de la connexió d’aquest Tibet Oriental de la Xina amb el Tibet envaït pels xinesos el 1950.

La veritat és que, malgrat el fred, hi estava molt bé, a Tagong, un poble tibetà presidit per un monestir que sembla viure al marge del temps i fins i tot al marge de la Xina; hi estava tan bé que em costava anar-me’n. Quan em vaig decidir, però, em vaig trobar immers, a la sortida del poble, en un paisatge oníric ple de banderes de pregària, amb milers de pedres de riu amb frases gravades en tibetà i roques pintades amb escenes budistes. Tot plegat em va convèncer que me n’anava massa aviat de Tagong. És més, em va fer adonar que m’hauria d’haver quedat un temps més en aquella agradable regió tibetana que és, de fet, un dels secrets més ben guardats de la Xina.