"Ai, carai", Quim Monzó

Dimecres va ser el dia de la Constitució Espanyola. Per commemorar l’efemèride, que em porta records del referèndum que van muntar per ratificar-la i en el qual vaig votar no, tenia pensat rellegir el llibret que les autoritats van repartir aleshores, un opuscle de cobertes grogues (ep!) que conservo entre els volums de política. Cada exemplar conté les dues versions, la catalana i la castellana, capiculades. El títol no enganya: “Constitució Espanyola”. A sota, una explicació amb dues errades ortotipogràfiques: “Aprovada per les Corts el 31 d’Octubre de 1.978”. Ni octubre ha d’anar amb majúscula inicial ni 1.978 ha de dur punt, ja que aquest punt no s’ha de fer servir quan et refereixes a anys.

Peccata minuta, però. Pensava rellegir-me-la de dalt a baix, per veure si m’havia equivocat quan vaig optar per dir no, però aleshores, aquest dimecres, vaig descobrir a la pàgina 23 de La Vanguardia l’article de Lluís Amiguet que porta per títol “Votant per cognoms” i vaig decidir que seria més profitós esmerçar el temps llegint-lo que no pas repassant aquell llibret del 1978 que els lepismes, reconeguts bibliòfags, han rosegat. (És interessant, per cert, que aquests insectes tinguin predilecció pel paper lliure d’àcid i rebutgin el que té més components químics; la sofisticació gastronòmica no es limita als humans.)

L’article d’Amiguet m’ha fet reflexionar. Diu que l’eix “que va ser nacionalista” (es refereix al nacionalista català, esclar) “sempre ens ha dividit en dues meitats”. De la qual cosa en concloc que l’altre eix nacionalista –l’espanyol– no ens ha dividit mai, ves per on. Diu que, malgrat els transvasaments de vots i els balls de sigles dins de cada bloc, les dimensions de tots dos es mantenen i “anticipen un país ingovernable”. Té raó. Diu també que “fa vint anys que ja no votem per raons econòmiques o polítiques, sinó per identitats” i que “la política catalana, com la belga, irlandesa, escocesa i tantes que han esdevingut identitàries, és qüestió de cognoms”. Ho exemplifica: “Començant per les llistes electorals. En la de Puigdemont, 9 de cada 10 candidats tenen dos cognoms catalans; en la d’ERC són 8 de cada deu i en la de la CUP, també 8 sobre 10. En els comuns el biaix és menor, però els primers cinc són cognoms catalans, que també dominen, fins i tot sense ser hegemònics, en el PSC. A Ciutadans i el PP es manté la mateixa clau identitària però a la inversa, amb patronímics d’altres zones d’Espanya”.

Aquest és el punt que m’ha fet rumiar més. Em pensava que, a hores d’ara, parlar de cognoms catalans era una milonga tronada. Doncs es veu que no. Segons es desprèn d’aquest article, ­Jordi Turull i Elisenda Alamany tenen cognoms catalans i Natàlia Sànchez i Fa­bian Mohedano, no. ¿I què fem amb ­Ruben Wagensberg i Chakir El Hom­rani? ¿Analitzarem ara la sang a veure si som del grup A+ o del 0-? I jo, que com a vuit primers cognoms tinc Monzó, Gómez, Garcia, Rodríguez, Vidal, López, Benavent i Rodríguez una altra vegada, ¿què hauria de votar el 21-D per evitar “deliris ado­lescents d’hegemonia”? Estic fet un ­embolic.

08/12/2017 - lavanguardia