BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Finançament, una trampa més de la Transició", Xavier Roig

Per enèsima vegada es posa en marxa la revisió del finançament autonòmic. El professor Guillem López Casasnovas va publicar a l’ARA un article en què deia que si abans no es contestaven un grapat de preguntes, la revisió del finançament, un cop més, no portaria enlloc. Jo més aviat diria que serà una aixecada de camisa. Ell hi feia, com li correspon, una aproximació acadèmica i professional. I feia bé. Jo pretendria fer-ne aquí una de més senzilla i vulgar -una manera de veure-ho des de la perspectiva de l’home del carrer-. Perquè, com deia un amic meu, en determinats temes tot el que no es pot comptar amb els dits d’una mà no mereix de ser comptat.

Es diu que la sentència que va retallar l’Estatut del 2010 va portar l’avenç de l’independentisme. Cert. Però l’Estatut, en temes de finançament almenys, no deixava de ser un nyap. La barrabassada s’havia creat durant la Transició. El PP va ser el responsable d’atiar la febre el 2010. Però, pel que fa al sistema de finançament, havia estat el PSOE, amb la indiferència de les forces polítiques catalanes i la col·laboració del llavors PSC, qui havia incubat la infecció molts anys abans.

Convindria ubicar-nos en la mentalitat de l’època per comprendre de què parlem. Només els diré que quan l’any 2004 amb un grup d’amics vam dur a terme una campanya per denunciar l’espoli fiscal català, vam haver de fer mans i mànigues per dissimular. Estava mal vist que es parlés clarament de dèficit de les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. Les estadístiques europees ja assenyalaven feia anys l’empobriment relatiu de Catalunya d’ençà de la mort de Franco. Però ser acusat d’empestat per la insolidaritat era l’arma més directa per invalidar qualsevol argument. I el públic s’ho empassava. La població catalana, tant de dretes com d’esquerres, estava tocada a l’època (només fa tretze anys) per un estúpid i progressista políticament correcte que feia al·lucinar. Era una societat tova intel·lectualment que s’empassava, encara més que ara, la llagrimeta social amb una falta de criteri evident. El trànsit de l’opinió sobre afers socials estava regulat per uns semàfors que gestionaven els simpatitzants d’ICV. Criticar el fet d’enviar diners injustificats a les regions espanyoles, doncs, era contemplat com una mostra d’egoisme capitalista propi dels anglosaxons -als quals el país tenia tanta tírria... fins que ha descobert que, a l’hora de la pràctica, són els únics veritablement demòcrates.

Tot això ho dic per dos motius. Un d’anecdòtic i personal, que és només destacar les infàmies i estupideses que els liberals hem hagut de suportar durant anys pel simple fet d’assenyalar les obvietats. El segon, per posar de manifest que el sistema de finançament de les comunitats autònomes espanyoles dissenyat durant l’època González va ser una inversió del PSOE a llarg termini que s’ha demostrat sòlida, impossible de desmuntar. Es va construir amb l’objectiu de comprar el vot extremeny i andalús amb els impostos de determinades comunitats. Bàsicament Catalunya, el País Valencià i les Balears. No pas Madrid, que es beneficia de l’efecte del flux monetari. I tot això es va fer mentre als catalans ens queia la bava amb el gracejo d’un bípede tan intel·lectualment potent com el senyor Guerra. A Santa Coloma o a Rubí els socialistes espanyols omplien fins dalt. I l’elector català fornia els escons de Madrid amb diputats socialistes que, obedientment (amb la passivitat de la resta de diputats catalans, excepte els d’ERC), votaven un cop i un altre el sistema d’espoli sistemàtic institucionalitzat.

Respecte al comportament humà general sempre he cregut que cadascú ha de carregar el seu mort. Avantposo l’equitat a la solidaritat -paraula que acostuma a amagar un galtes darrere el que la repeteix en excés-. I si un territori té necessitats econòmiques bàsiques, o una desgràcia fortuïta, s’ha d’estar disposat a ajudar-lo creant els fons corresponents. Però l’auxili no ha d’esdevenir mai estructural. Ni encara menys un espoli sostingut i continuat que faci que l’assistit acabi vivint millor que el contribuent.

Els catalans som on som per un comportament social que sempre em va semblar aberrant. Desafortunadament, quan es va dissenyar l’entrellat de la Transició, i fins fa quatre dies, els catalans teníem una visió del món que ens feia ser solidaris amb qualsevol causa menys la dels nostres fills -sí, sí, els que vindran!, ¿o és que algú es pensa que som aquí per quedar-nos-hi?-. El clientelisme electoral és una de les conseqüències presents. Resultat d’una pila d’actituds individuals que, barrejades amb la covardia, ens han abocat a una situació tan insostenible com ara impossible d’esmenar.

https://www.ara.cat/opinio/xavier-roig-financament-trampa-transicio_0_1916208375.html?utm_campaign=_newsopinador&utm_source=ara&utm_medium=email