"Quina espanyolitat?", Francesc-Marc Álvaro
Es veu que l’ex-primer ministre francès Manuel Valls ha dit que Espanya ha de demanar-se “què és ser espanyol” perquè, segons el seu parer, Espanya pateix una crisi d’identitat. Valls ha afegit que “falta el relat d’Espanya” i “cal consolidar un nou patriotisme espanyol”. Qui va ser l’esperança blanca del socialisme francès fa bones preguntes. Que Espanya no té un relat més enllà del “mano i disposo” ja ho sabíem. Arran del procés sobiranista català, molts ens hem demanat què deu ser l’espanyolitat més enllà de les manifestacions del 12 d’Octubre, més enllà dels discursos de Vargas Llosa, més enllà de la vigilància omnipresent del Tribunal Constitucional, més enllà dels cops de porra del dia 1 d’octubre, més enllà de l’aplicació del 155, més enllà de la presó per als Jordis i per als membres del Govern, més enllà de les postveritats d’alguns ministres, més enllà del renovat protagonisme de l’ultradreta al carrer, i més enllà dels tertulians i comentaristes que s’expressen en termes de croada contra el català infidel.
Quina és l’espanyolitat que es proposa perquè més de dos milions de catalans partidaris de la independència abandonin aquest objectiu? Res de nou. L’elaboració de l’Estatut del 2006 ja va ressuscitar fantasmes i retòriques arnades i va mostrar-nos descarnadament el projecte recentralitzador i uniformista del PP. El procés sobiranista –que és una resposta a la liquidació autonòmica executada pel TC el 2010– només ha intensificat uns discursos i uns plantejaments que estaven perfectament formulats en els papers dels teòrics d’una Espanya que aspira a dissoldre les “anomalies” interiors, començant per la catalana. Que aspira a ser tan centralista com França, sense ser republicana. La FAES va ser el gran laboratori d’aquestes idees, avui recollides i actualitzades amb gran entusiasme per Albert Rivera, com demostra la seva voluntat de qüestionar el concert econòmic basc, un fenomen que ha explicat Enric Juliana en aquestes pàgines. No serà sobrer recordar que Cs es va fundar a Catalunya, l’any 2005, com a partit identitari a la contra del catalanisme, amb monogràfica obsessió per la llengua i l’escola.
(Àlex Garcia)L’any 2012, el professor i polític canadenc Michael Ignatieff va escriure un epíleg per a l’edició espanyola d’un magnífic llibre seu titulat Sangre y pertenencia. Viajes al nuevo nacionalismo, una obra publicada per primer cop en anglès l’any 1992. En aquest text, Ignatieff explica que, en els darrers vint anys, al Canadà “hem aprés a reconèixer identitats nacionals plurals i hem comprès que aquest procés de reconeixement enforteix, en comptes d’afeblir, la unitat del país en el seu conjunt”. Portat pel seu entusiasme nord-americà, l’acadèmic afirma que qualsevol Estat democràtic amb problemes nacionals, també Espanya, hauria de seguir una estratègia intel·ligent: “Això requerirà que els estats s’ajustin, siguin flexibles, comparteixin el poder amb unitats subnacionals, que redefineixin la seva sobirania com una cosa compartida, no un monopoli; és necessari un canvi d’actitud, però no la rendició de l’Estat central”. D’aquesta recepta, els estrategs del PP, del PSOE i de Cs només es queden amb la part final: evitar la rendició del poder central. La resta no els interessa, no volen sentir a parlar de redefinir la sobirania ni de reconèixer que hi ha una nació catalana. Només un partit estatal, Podem, s’atreveix a trencar aquest consens de bloqueig i posa damunt la taula una visió alternativa de l’Estat i de la identitat col·lectiva. És un senyal positiu però minoritari.
El nou independentisme català ha provocat que moltes persones posin banderes espanyoles als balcons de Madrid i altres ciutats, però les preguntes de Valls continuen sense resposta. L’espanyolitat del segle XXI és només una reacció contra els catalans que volen deixar de ser espanyols? Hi ha algun relat d’Espanya que vagi més enllà de les apel·lacions a la llei i l’ordre que fa Rajoy? Es parla molt del que diran o deixaran de dir els partits independentistes per aconseguir vots el 21-D, però molt poc del contingut del programa de les altres formacions. Quina idea d’Espanya vendran Iceta, Arrimadas i García Albiol? Si volen contrarestar l’independentisme, se suposa que mostraran el catàleg d’oportunitats que la societat catalana es perdria si, finalment, més tard o més d’hora, es desconnectés de l’Estat espanyol.
Manuel Azaña va dir això durant el debat sobre l’Estatut a les Corts espanyoles, l’any 1932: “La diferencia política más notable que yo encuentro entre catalanes y castellanos está en que nosotros los castellanos lo vemos todo en el Estado y donde se nos acaba el Estado se nos acaba todo, en tanto que los catalanes, que son más sentimentales, o son sentimentales y nosotros no, ponen entre el Estado y su persona una porción de cosas blandas, amorosas, amables y exorables que les alejan un poco la presencia severa, abstracta e impersonal del Estado”. Podem afirmar que, en l’actualitat, aquest sentimentalisme ha tocat fons, afortunadament. I que les coses toves han desaparegut del tot.
23/11/2017 - lavanguardia