´Havel: l´art de l´impossible´, Āngel Castiņeira & Josep M. Lozano

Amb la mort de Václav Havel tots ens hem quedat més sols, i el món s´ha convertit en un lloc una mica més inhòspit. Fa més fred, i hem de tornar a buscar calor en l´únic refugi que ens humanitza: la paraula. Havel va ser un home de paraula, en tots els sentits de l´expressió. En una època i uns temps en els quals la paraula no era retòrica buida, xerrameca hueca per anar passant l´estona. Una època i uns temps on es podia raonar i parlar perquè encara no havíem estat empresonats per cotilles com els 140 caràcters o els corts de 20 segons.

Ens ha tocat viure temps accelerats. I l´acceleració vital és la llevadora de l´oblit. Tot va massa de pressa, i hem après a viure en una atenció distreta, arrossegada pel nerviosisme d´haver d´estar al tant de mil coses alhora, i de cap en concret. El futur sembla que es jugui sempre en les properes 24 hores, i més enllà tot és un forat negre, ignot. I, lentament, ens anem conformant amb el que ens ha tocat viure, resignats sota l´estúpida creença que és millor no parlar massa, perquè tot podria ser pitjor. Vivim entretinguts, ypor això mateix desarrelats, fullejant potser algun llibre d´autoajuda, paraula glacial que no reflecteix més que la constatació que ens endinsem en uns temps on ningú pot esperar més ajuda que la que es pot proporcionar a si mateix. L´autoajuda, al cap i a la fi, no és més que el certificat de defunció de la paraula.

Havel va ser un home de paraula. Pura redundància, per cert, doncs els humans només ho som en la mesura en què ens convertim en éssers de paraula. Per això, com a inútil cerca de consol davant la seva mort i com a homenatge a la seva vida podem recuperar, per exemple, el seu discurs d´Any Nou de 1990, poc després de ser triat president del seu país. Allí ens va dir a tots - i no només als seus conciutadans: "Anem a ensenyar-nos a nosaltres mateixos i als altres que la política pugues no ser simplement l´art del possible, especialment si això significa l´art de l´especulació, el càlcul, la intriga, els acords secrets i les maniobres pragmàtiques, sinó que pot ser també l´art de l´impossible, és a dir, l´art de millorar-nos a nosaltres mateixos i al món".

L´art de l´impossible, això és. I, per favor, no fem el que tan bé sabem fer: pensar que això és només per als polítics, perquè Havel no ens ho perdonaria mai. Això es dirigeix, en últim terme, a tots nosaltres, perquè tots nosaltres contribuïm, al nivell de les nostres possibilitats, amb les nostres activitats i amb les nostres responsabilitats, a la construcció de l´espai públic que compartim. L´art de l´impossible és ... possible.

L´art de millorar-nos a nosaltres mateixos i al món: no podem aspirar a millorar el món si renunciem a millorar-nos a nosaltres mateixos; no podem esperar millorar-nos a nosaltres mateixos si renunciem a millorar el món. És l´art - l´art!-de l´impossible perquè, efectivament, hem arribat a creure que és impossible, i la submissió a aquesta creença és la nostra veritable i primigènia derrota com a humans.

Havel va ser un d´aquests estranys miracles de la història. Algú que es va convertir alhora capdavanter i referent. Els líders ens plantegen reptes, ens mobilitzen, catalizan canvis, ens proposen horitzons i dibuixen camins per dirigir-se a ells. Els líders ens diuen que podem aspirar a més, que no estem condemnats a seguir respirant l´aire ranci que ens envolta.

Els referents es converteixen en testimoniatges per els qui els coneixen. Testimoniatge que els humans podem viure humanament. Els referents ho són per la seva manera manera de viure, per la seva trajectòria, per la seva biografia. Ho són perquè donen rostre a valors. Per això un diccionari de valors no pot ser una recopilació de definicions, sinó una recopilació de biografies. Els referents ens inspirin, ens ajuden a respirar, ens diuen que podem ser millors. Per això l´art de l´impossible és un repte per a tots, perquè potser no tots podrem o haurem de ser capdavanters, però tots podem ser referents, si no renunciem a avançar mínimament en l´art de l´impossible. I si ens ajudem mútuament en l´aprenentatge d´aquest art, amb la paraula i el gest. Perquè avui els que ens fa falta de debò no és l´acte-ajuda, sinó l´autèntica alter-ajuda.

Per això ens pot confortar acabar amb un altre fragment del mateix discurs: "El pitjor és que vivim en un ambient moral contaminat. Emmalaltim moralment perquè ens acostumem a dir alguna cosa diferent del que pensàvem. Hem après a no creure en gens, a ignorar-nos uns a uns altres, a estar atents només a nosaltres mateixos. Conceptes com a amor, amistat, compassió, humilitat o perdó van perdre la seva profunditat i la seva dimensió, i per a molts de nosaltres representaven només peculiaritats psicològiques, o semblaven records perduts de temps antics, alguna cosa una mica ridícul en l´era dels ordinadors i les naus espacials".

En conèixer la notícia de la seva mort, el president Barack Obama va dir que Havel va viure amb un esperit d´esperança que va definir com "la capacitat de treballar per alguna cosa perquè és bo, no només perquè representa una oportunitat de tenir èxit". Potser, en certa manera, l´art de l´impossible comporta també perdre aquesta por a semblar ridícul en els temps que corren. Quan els avatars de la història ens obsequien amb la insòlita coincidència d´una vida humana capaç de conjugar el paper de líder i el de referent, llavors estem davant una forma única i invencible de lideratge, el lideratge moral. Quant necessari és en tots els àmbits del nostre país!

23-XII-11, À.CASTIÑEIRA Y J. M. LOZANO, profesores de Esade (URL), lavanguardia