´Se´n diu llibertat´, Pilar Rahola

Aquesta setmana li ha tocat l’embolic al cantant Gerard Quintana, després de veure’l parlant castellà amb la seva esposa i fills a la seva caseta d’Eivissa. Debat, escàndol!: pots ser independentista si parles en castellà a casa? No està clar, segons veig. Em sap greu per Gerard Quintana, que ara titllen de traïdor, independentista oportunista, mercantilista, fatxa i fins i tot pedòfil. I no veig nacionalistes defensar-lo gaire. Així doncs, trobo perillós promoure una Catalunya independent: em temo molt que acabaria segrestada per talibans, fanàtics, reaccionaris i pirates que revesteixen amb la quadribarrada les seves totalitaristes concupiscències. Com aquests que insulten Gerard Quintana per permetre’s ser home lliure. 21-X-11, Víctor-M. Amela, lavanguardia

Hi ha discussions estúpides que es plantegen a l’estómac i no al cervell. Només així s’entén que convertim en debat nacional les opcions lingüístiques d’un cantant, el dret del qual a parlar en l’idioma que li roti hauria de ser fora de discussió. Però, això què és! Ara resultarà que la nació s’assenta en la cacera de bruixes, el judici sumaríssim i la pira pública. No havíem quedat que aquesta era una terra de llibertats? Aleshores, a què ve considerar que una persona, pel fet de ser un cantant de masses, s’ha de comportar en funció de no se sap quin catecisme patriòtic?

Si Gerard Quintana té l’obligació de parlar català a casa, aleshores caldrà conèixer la resta d’obligacions que tenen els personatges públics, per poder ser perdonats pel tribunal de la santa catalanitat. Perdonin però estic enfadada. Primer perquè Catalunya no es mereix un debat de tan baixa estofa, que alimenta els tòpics anticatalans i desmenteix la nostra llarga tradició de tolerància. I segon, perquè mentre el país té un greu problema econòmic, les arques públiques són buides i les butxaques privades foradades, entretenir-se en el que fa algú al menjador de casa seva és, a més d’intolerant, esperpèntic. Encara que ja sabem que a Catalunya li encanten els debats estèrils, potser perquè es veu incapaç de centrar-se en els debats substancials. Per exemple, substancial és si un país ha de subvencionar o no la cançó en català. Però no ho és l’idioma en què parlen a casa els cantants de la cosa. Substancial és treure-li els colors a un document públic sobre la crisi perpetrat per un Cercle d’Economia que ha esborrat Catalunya del mapa. Però no ho és l’idioma que parla Piqué a casa seva. Substancial és considerar que la supervivència del català és una qüestió prioritària que ha d’escometre un govern sense complexos. Però no ho és l’opció lingüística que cada ciutadà pren en funció de la seva llibertat.

I així fins a l’infinit d’una tendència a embolicar la troca fins a quedar-nos ximples, que comença a ser preocupant. Personalment vaig gaudir amb El convidat que ens va presentar Albert Om a casa d’en Gerard. Em va semblar una esplèndida feina, com és norma de l’Albert, la perspicaç mirada del qual ens està donant retrats individuals extraordinaris. Vaig veure un rocker inquiet que ens mostrava generosament el seu món íntim. El retrat no era un judici, ni un examen, ni volia esdevenir un tribunal, només era un delicat recorregut pel peculiar univers de Gerard Quintana. Només això i tot això! Que parlés en un idioma o un altre no tenia cap valor, perquè el fonamental era la seva vida, i la llibertat amb què la vivia. Però com que ens encanta perdre el temps i el seny alhora, ens hem embolicat en un insòlit, estúpid i intolerant debat sobre opcions personals. I ha passat allò que era inevitable: que no necessitem l’enemic exterior per fer l’imbècil.

21-X-11, Pilar Rahola, lavanguardia