´El bypass de Don Quixot´, Enric Juliana

Dimecres vinent, dia 19, la Comissió Europea ha de redefinir les prioritats. A veure què passa.

És possible conciliar els interessos atlàntics i mediterranis per fer realitat una de les –escasses?– oportunitats de la península Ibèrica en el nou desordre mundial. És factible unir els interessos de Portugal i Espanya per poder transformar el gran capital geogràfic de la Península en la segona plataforma logística d’Europa. La síntesi és possible i la coneixen els millors especialistes en el sistema ferroviari espanyol: el port portuguès de Sines es podria connectar amb Europa a través del corredor mediterrani.

Un mapa, un llapis i una mica de sentit comú. El camí del mig ja existeix i passa per Extremadura i la Manxa. La metàfora és bona i molt interessant: la terra de Don Quixot, nexe entre l’Atlàntic i el Mediterrani sense necessitat de passar –per una vegada i sense que serveixi de precedent!– per la sobrecarregada àrea metropolitana de Madrid, centre omnímode de l’Espanya radial.

El bypass Don Quixot. Austriacista, anterior als deliris jacobins i potser influït pel toc erasmista de Cervantes, l’enginyós Don Alonso Quijano mai no va buscar aventura i favors a la cort. Va ser un perfecte perifèric. Va recórrer la Manxa, va passar per Aragó i va conèixer a Barcelona un misteriós cap parlant, la moderna impremta i la trista derrota a mans del Caballero de la Blanca Luna. Encara que quixotesca, la solució al fals dilema Portugal-Mediterrani és assenyada. És sensata. La traça ferroviària ja existeix i podria ser habilitada per a l’amplada europea mitjançant el sistema de tres vies. Sines-Badajoz-Puertollano-Ciudad Real-Alcázar de San Juan-La Roda-Albacete-Almansa i possible connexió amb el corredor mediterrani a l’enclavament conegut com El Mojón entre les províncies d’Albacete, València i Alacant. El camí de ferro més fàcil entre l’Atlàntic i el Mediterrani beneficiaria logísticament dues de les regions espanyoles més castigades per la crisi i, a criteri dels experts que han estudiat el traçat, oferiria la possibilitat d’ubicar un important node logístic a la confluència de les tres províncies citades.

L’únic inconvenient d’aquest traçat alternatiu al denominat Eix 16 o corredor central (connexió de Sines amb Algesires-Ciudad Real-Madrid-Saragossa-Pirineu) és que s’aproxima a Madrid i en un moment donat –al nus d’Alcázar de San Juan– s’allunya de la capital d’Espanya per enllaçar a través d’Albacete amb l’Espanya valenciana i mercantil; amb la ruta predilecta dels romans: Columnes d’Hèrcules (Cadis i Algesires)-Màlaga-Almeria-Cartagena-València-Tarragona-Barcelona-França. Seríem davant una desviació poc freqüent en la geografia política espanyola i potser això explica que les autoritats d’Extremadurai Castella-la Manxa, regions governades durant gairebé trenta anys pel Partit Socialista, no s’hagin proposat mai com a via de pas entre l’Atlàntic i el Mediterrani. A José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra sempre els va apassionar molt l’AVE i poques vegades se’ls va veure batallar pels trens de mercaderies. (El primer va poder connectar les cinc capitals castellanomanxegues amb l’alta velocitat i el segon va aconseguir que els mapes del Madrid-Lisboa, ara aparcats, incloguessin Mèrida, Càceres i Badajoz). Parlar de trens de mercaderies a Espanya durant la febre immobiliària era molt i molt avorrit. No donava vots. Tanmateix, a la anguniejada Espanya dels propers anys es parlarà molt de l’oblidat tren de mercaderies, que avui només porta el 4% del tràfic mercantil de la Península. Hi haurà batalles polítiques importants per la definició dels traçats. Batalles que ja han començat.

Gràcies a Don Quixot no hi ha antagonisme entre els interessos portuaris de Portugal i de l’Espanya de l’Est. Les mercaderies provinents dels Estats Units, el Brasil i l’Àfrica atlàntica (Sines) podrien confluir amb els fluxos comercials del canal de Suez i del nord de l’Àfrica (ports del corredor mediterrani) sense perjudicar a ningú.

El port comercial de Sines, al sud de Lisboa, és en aquests moments la gran aposta estratègica de Portugal, país immers en una situació econòmica dramàtica. L’AVE Lisboa-Madrid ha estat arxivat i la prioritat és l’avorrit ferrocarril de mercaderies. Objectiu lusità: aconseguir que Sines capti una part del trànsit marítim de l’Atlàntic –sobretot dels Estats Units– que avui es dirigeix directament al poderós pol mercantil carolingi, el sistema portuari Rotterdam-Rin. Aquesta és la prioritat i així ho han fet saber el president Aníbal Cavaco Silva i el primer ministre Pedro Passos Coelho a les autoritats espanyoles i comunitàries. Si la Unió Europea vol ajudar Portugal, ha de parar atenció a Sines. (Al seu torn, els portuguesos també han tingut la seva brega amb la geografia política: l’aposta pel binomi Lisboa-Sines deixa en segon pla el port de Porto, la connexió del qual amb Europa s’hauria de fer per Irun-Hendaia, via Valladolid, també sense necessitat de passar per Madrid).

Madrid, tercer ferroport del món després de Tòquio i París, és el quilòmetre zero de l’alta velocitat –la gran aposta espanyola en infraestructures durant els darrers quinze anys, juntament amb la proliferació d’aeroports provincials– i el punt de destinació de fins a sis línies nacionals d’amplada ibèrica (vegeu el mapa), més una densa i eficient xarxa de rodalia. No té sentit que aquest eixam ferroviari també sigui el principal nòdul organitzador del tràfic de mercaderies de l’Atlàntic i del Mediterrani, sostenen discretament experts que treballen a l’Administració central de l’Estat (discretament perquè estem entrant en un temps de canvi polític). Tècnicament no és la millor opció.

L’aposta política per Madrid es va definir el 2003, durant l’alt aznarato, sent comissària de Transports i vicepresidenta de la Comissió Europea, Loyola de Palacio, una dona tenaç i amb idees clares. Es va apostar per l’Eix 16 o corredor central per, almenys, tres raons. La primera fa venir un calfred, però és rigorosament certa: Espanya havia d’aspirar a una connexió ferroviària potent amb Europa que no passés pel País Basc i per Catalunya, territoris que un dia podrien declarar-se independents. Tal com sona. Any 2003, mesos abans de l’ascens de la coalició tripartida a Catalunya. Segon motiu, derivat de l’anterior: marginar la connexió València-Barcelona. Sense l’AVE i sense corredor de mercaderies, prioritzar la comunicació de les dues ciutats amb Madrid. Hi ha un testimoni de càrrec que encara avui ens ho recorda: la via única entre Castelló i Tarragona. Mentre la globalització econòmica esdevenia el nou paradigma, segle XIX al front mediterrani! Tercer motiu: el legítim desig de Saragossa de convertir-se en un gran centre logístic. I encara podríem afegir una quarta raó: la perforació del Pirineu al massís del Vignemale era –i continua sent– un objectiu molt llaminer per a les grans empreses d’obra pública.

No hi va haver llavors un gran debat perquè parlar de trens de mercaderies era avorrit i Espanya sencera gaudia de l’especulació immobiliària. Vuit anys després tot ha canviat. Dimecres vinent, dia 19, la Comissió Europea ha de redefinir les prioritats. A veure què passa.

16-X-11, Enric Juliana, lavanguardia