lŽal.levosia de Sacyr posa en perill Repsol

Repsol està en una disjuntiva molt seriosa que planteja incògnites importants sobre el seu futur, i la tensió observada ahir al consell d’administració entre el president, Antoni Brufau, i la majoria dels membres, d’una banda, i la nova aliança accionarial Sacyr-Pemex, de l’altra, revela la importància dels interessos en joc, tant per a la companyia com per a l’economia espanyola. Brufau es va imposar amb claredat davant les peticions de l’aliança entre la constructora i la petroliera mexicana. Però les espases continuen enlaire. També va estar sobrevolant la trobada la més que probable opció de la Comissió Nacional de l’Energia (CNE) de considerar-se no competent per analitzar l’operació, una decisió que podria produir-se avui mateix. Es tractaria d’una actitud increïble en ser Repsol un dels accionistes de referència d’una empresa tan estratègica per al subministrament espanyol d’energia com Gas Natural.

L’ampliació de la posició de Pemex a Repsol des d’un 5% fins a assolir el 9,8% del capital, en combinació amb Sacyr, presidida per Luis del Rivero, que té un 20% de la companyia, ha col·locat el duo en una posició estratègica molt important a través d’un paquet sindicat del 29,8%, que no l’obliga a sotmetre’s als procediments de control aparellats a una opa, que s’activen quan s’assoleix el 30%.

El problema d’aquesta aliança amb Pemex és que el seu president és José Antonio Meade, ministre d’Economia mexicà, i per tant no accepta la reciprocitat entre empreses privades espanyoles i mexicanes. Perquè les companyies públiques no estan només sotmeses al cicle econòmic, sinó també al polític, de manera que en el cas de Pemex l’estratègia pot quedar condicionada als interessos dels governs mexicans.

Aquesta característica dóna al cas Repsol un caire especial. El binomi Sacyr-Pemex ha assegurat que en el futur de la petroliera l’espanyolitat no està en joc, una cosa que només defensa sorprenentment l’actual ministre d’Indústria, Miguel Sebastián. Però a ningú no se li escapa que Pemex s’ha aliat amb una companyia espanyola extremadament feble atesa l’elevada càrrega del deute, fins al punt que els dividends (alts) que percep de Repsol són cabdals per pagar els interessos d’un deute total de gairebé 11.000 milions. Si la posició de Sacyr es torna insostenible i no pot renegociar els crèdits amb la banca, una cosa que ha de passar tan aviat com al desembre, Pemex tindrà la veu dominant en aquesta aliança. I lamexicana està especialment interessada a aconseguir l’accés a tecnologies i recursos de Repsol sense pagar el preu de controlar la companyia espanyola.

Espanya s’hi juga molt, en aquesta partida. La impressió que regna en aquests moments és que en la recuperació de l’economia espanyola no hi haurà cap sector concret que faci de locomotora de la resta. De manera que serà crucial el bon estat del terreny de joc, que el sector financer, el mercat de treball o el mercat de l’energia funcionin a ple rendiment, sense interferències, perquè el conjunt de l’economia es pugui posar en marxa.

Per això, Repsol i la participada Gas Natural són avui més crucials que mai. En el cas de la petroliera, la xarxa de distribució, la presència internacional i l’alta tecnologia la converteixen en una peça clau i, per tant, cobejable. El Govern i els òrgans reguladors no poden mirar a una altra banda.

29-IX-11, lavanguardia

L´estranya parella

La guerra interna desencadenada pel control de Repsol s’intensifica. Les hostilitats van ser desencadenades per dos dels seus principals accionistes: el grup constructor espanyol Sacyr Vallehermoso i lapetroliera estatal mexicana Pemex. En aquests moments, totes dues controlen un 29,8% de les accions, just per sota del 30%, un llindar que obliga a presentar una oferta formal de compra a la totalitat. Els motius que justifiquen aquesta aliança contra l’actual direcció de Repsol semblen clars.

Sacyr, que va adquirir la seva actual participació a Repsol el 2006 mitjançant un préstec de 5.100 milions d’euros, necessita fer caixa per fer front al deute i, per això, reclama un augment dels dividends, una retallada de les inversions que Repsol destina a exploració i desenvolupament tecnològic i, potser també, la venda del 31% de les accions que Repsol posseeix a Gas Natural.

Les raons de Pemex resultaven en principi menys clares, especialment tenint en compte les ajustades finances de Mèxic i les grans inversions que la petroliera estatal necessita fer per revertir la caiguda de la producció al país. Però les paraules d’un portaveu de Pemex, referint-se a l’aliança amb Sacyr com una manera d’aprofitar la tecnologia de Repsol per al desenvolupament de projectes en àrees marines profundes del golf de Mèxic, van resultar aclaridores. Com també ho és el contingut del document intern Context de l’augment de participació de Pemex a Repsol, en el qual s’afirma que “augmentar la participació de Pemex a Repsol facilita complir els objectius estratègics de Pemex i la seva estratègia internacional” i que Pemex espera “capturar beneficis concrets” a Repsol a baix preu. No en va la mexicana calcula que influir en l’estratègia d’una petroliera similar li costaria de 10.000 a 30.000 milions de dòlars en lloc dels 1.600 desemborsats per augmentar fins a un 9,4% la participació a Repsol.

Amb aquests antecedents, el timó de Repsol no hauria de caure en mans d’una estranya aliança entre una constructora amb un deute immens i una petroliera estatal amb greus problemes de creixement i de gestió d’operacions. Bàsicament, perquè els interessos concrets i a molt curt termini d’aquests dos accionistes poden complicar el futur de la potent realitat industrial que avui és Repsol, una companyia que, a més, representa un actiu estratègic per a Espanya.

M’explicaré. Repsol és una companyia integrada de petroli i gas que opera en una trentena de països. La petroliera és líder en refinament i màrqueting a Espanya i l’Argentina, és la companyia energètica privada més important de Llatinoamèrica i forma part del club de les deu companyies privades de petroli del món més grans. Repsol, amb unes reserves de 1.100 milions de barrils equivalents de petroli, produeix prop d’un milió de barrils diaris i opera quatre plantes químiques i nou refineries, i manipula 50 milions de tones de cru que és transformat en productes que es distribueixen a 7.000 estacions de servei de tot el món. La seva posició es veurà reforçada amb l’expansió i modernització de la refineria de Cartagena, la inversió industrial més gran de la història d’Espanya.

Parlem d’una companyia integrada que opera en la primera divisió mundial. Una cosa que es fa impossible sense una visió del negoci a llarg termini i sense una aposta decidida pel desenvolupament tecnològic.

Qualsevol gran petroliera ha de pensar a cinc o deu anys vista, especialment si cada vegada cal operar en llocs més remots. Una gran petroliera integrada no s’ha d’excitar quan els preus del barril estan pels núvols, ni alarmar-se quan cauen, sabent que una certa ciclicitat és inherent al negoci i que els plans a futur han de preveure preus mitjans a llarg termini . A més, els cicles polítics solen ser més curts que els cicles de planificació de la indústria, cosa que pot resultar frustrant per a les petrolieres perquè els polítics prenen les decisions que creuen més convenients a curt termini.

Un bon exemple d’utilització reeixida per Repsol de les tecnologies són els seus descobriments al presal del Brasil en aigües ultraprofundes. El presal són reserves d’hidrocarburs situades entre els cinc i set quilòmetres de profunditat en aigües oceàniques, davant les costes dels estats de São Paulo, Rio de Janeiro i Espírito Santo. El projecte Kaleidoscope ha facilitat que la firma reculli el premi a la Millor Tecnologia Comercial de l’Any que atorga Platts entre 200 candidatures de 30 països.

Més exemples justifiquen que Repsol sigui una de les principals companyies d’hidrocarburs del món. Però tot podria ensorrar-se amb una gestió curtterminista, aliena als interessos d’una gran petroliera internacional i excessivament escorada a solucionar un problema urgent de deute o a servir als interessos industrials d’un país estranger.

29-IX-11, Mariano Marzo, catedràtic de Recusrsos Energètics de la facultat de geologia de la UB, lavanguardia