perquè encara resta un pilot de ´papers´ a Salamanca?

LA sisena remesa dels anomenats papers de Salamanca va tenir lloc ahir, amb el lliurament a l’Arxiu Nacional de Catalunya de 365 caixes de documentació i 730 lligalls de diversa naturalesa, pertanyents a la Generalitat, a organitzacions sindicals i a particulars, que havien estat confiscats després del final de la Guerra Civil. Han estat necessaris, doncs, més de setanta anys –i més de cinc des que el novembre del 2005 es va aprovar una
llei per al seu retorn– perquè Catalunya recuperés, encara parcialment, insistim-hi, una part substancial del seu patrimoni documental, de molt alt valor simbòlic i fins i tot sentimental, i que en el seu moment va ser considerat botí de guerra. Els papers també van ser una sèrie de valuoses fonts documentals, que els vencedors d’aquella contesa van poder utilitzar per a la terrible repressió política que la va seguir.

El lliurament, que ahir va estar presidit per la ministra de Cultura, Ángeles González Sinde, i el conseller homòleg, Ferran Mascarell, és de gran importància, tot i que no completa la devolució d’un patrimoni espoliat, la tramesa del qual a Catalunya no es pot continuar endarrerint sota cap concepte, ja que han estat moltes les dilacions que ha patit la reclamació catalana, fins i tot des de l’aprovació de la llei de retorn del 2005 i malgrat que en el seu moment va ser votada favorablement per tots els partits excepte el PP.

En realitat, la devolució d’aquests documents havia estat reclamada ja fa més de vint anys, quan la Generalitat va començar a analitzar els fons documentals de l’Arxiu de Salamanca, on es trobaven dipositats, per establir quins eren els materials que era procedent reclamar. A ningú no se li escapa la complexitat del procés, ja que també calia establir la identitat dels seus legítims propietaris, entre els quals hi ha organitzacions polítiques i sindicals ja desaparegudes, així com ciutadans particulars que han hagut d’acreditar el seu dret. Però també hi ha hagut resistències i picabaralles polítiques que de cap manera no es poden justificar en un règim democràtic i transparent. Així, juntament amb la voluntat de reparació, recollida en l’esmentada llei per a la devolució, des de Catalunya s’han vist renúncies, excuses i fins i tot desídies que han contribuït a dilatar el procés. Ahir la ministra va anunciar que el proper mes de setembre es reunirà la comissió mixta, en la qual hi ha representats el Govern central, el Govern català i laComissió de la Dignitat, que no ha deixat d’impulsar el procés de recuperació, per tal de tancar un últim lliurament que no ha de patir cap nou ajornament.

L’Arxiu Nacional de Catalunya va acollir ahir el penúltim pas per refer la memòria històrica. La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, i el conseller del ram, Ferran Mascarell, van presidir l’acte oficial d’entrega de 365 caixes i 730 lligalls dels coneguts com a papers de Salamanca, requisats entre el 1938 i el 1939. A les caixes hi ha cartes de diferents partits com el POUM, ERC o el PSOE, carnets particulars d’afiliats, revistes i material d’hemeroteca...

Quan van arribar els representants polítics, entre els quals hi havia diferents exconsellers de Cultura i la ministra de Defensa, Carme Chacón, una quarantena de persones de la Comissió de la Dignitat van increpar Sinde. Amb crits de “vergonya!”, “menys fotos i més papers”, la titular de Cultura va poder parlar uns minuts amb el portaveu, Pep Cruanyes, que va reivindicar que “encara falta una quarta part de la documentació amb diversos objectes personals i cartes del president de la República a l’exili, Josep Irla”. Els representants de la Comissió exigeixen que “es reuneixi aviat la comissió mixta amb el Ministeri i el Govern i que s’aprovi el retorn dels documents abans que finalitzi l’any”.

La ministra es va comprometre públicament a fer la reunió de les tres parts el setembre i va anunciar que “confiem a poder lliurar l’última documentació abans que s’acabi l’any”. Ara, segons Mascarell, falta “posar-se d’acord amb el llistat d’aquests documents”. Però, entre d’altres, queden revistes com L’Opinió, cartells impresos, fotografies, documents de la CNT, el POUM, el PSUC o la UGT, així com cartes de consellers de la Generalitat.

Sinde va lamentar que al llarg d’aquests anys “molts han tret partit de la polèmica” i va recordar que el govern de Zapatero “va voler des d’un primer moment restituir la memòria històrica i tornar uns arxius perfectament identificats. Tornen a Catalunya perquè són d’aquí i es van espoliar per força als que defensaven els valors democràtics durant la Guerra Civil”. Mascarell va ser molt crític amb l’evolució de tot el procés. “La ministra sap que els documents tenen un sentiment simbòlic i metafòric per al poble català. Alguna cosa no ha funcionat bé en el model cultural que Espanya ha argumentat. Li costa reconèixer la pluralitat nacional i lingüística”, va lamentar. També va assenyalar que “no és el dia de la celebració final.Ho serà el dia que es tornin tots els papers”.

Des que el 17 de novembre del 2005 es va aprovar la llei de restitució a la Generalitat dels documents confiscats durant la Guerra Civil s’han produït diferents trameses de documents des de l’Arxiu de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El primer lliurament es va dur a terme el gener del 2006; el 2008 se’n van fer dos més amb documents de la Generalitat i 121 llibres confiscats a particulars. I el maig i novembre del 2010 va arribar un bon gruix dels arxius amb prop de 600 caixes de documentació de particulars i entitats privades. L’última entrega, que s’espera abans de finals d’any, constarà de 660 caixes-arxivadors amb documents i objectes confiscats a particulars i entitats durant i després de la Guerra Civil.

26-VII-11, P. Arenós, lavanguardia