´10-J: esperant els líders´, Rafael Nadal

El 10 de juliol del 2010 vaig anar al passeig de Gràcia de Barcelona, convocat per un grup d’entitats i partits, per protestar pel tracte discriminatori de les institucions de l’Estat als ciutadans de Catalunya i reclamar “som una nació, nosaltres decidim”. Aquell dia d’estiu, que recordo esplèndid, després de fer dues vegades tot el recorregut de la marxa com a observador periodístic em vaig col·locar a l’altura de Mallorca, darrere de la doble capçalera, disposat a manifestar-me com un ciutadà més. Un parell d’hores després, quan encara no érem ni a la Gran Via, la capçalera política es va dissoldre i els nostres líders institucionals van desaparèixer, deixant tot sols centenars de milers de ciutadans indignats. Segons moltes fonts, més d’un milió de persones.

Encara no han tornat, ni han dit en què ha quedat aquell impuls ciutadà que ens van reclamar i que molts de nosaltres els vam donar amb tant d’entusiasme com d’ingenuïtat. Farà un any de la marxa i un milió de manifestants seguim perduts entre el passeig de Gràcia i la plaça Tetuan, esperant que els líders tornin i diguin cap on anem, amb quins suports, en quins terminis i amb quins objectius concrets. Potser l’aniversari seria un bon motiu perquè donessin la cara i es dignessin a fer balanç.

Aquell 10 de juliol semblava que tot anava molt ràpid, que arrancava un procés inèdit i que la política estava més disposada que mai a parlar amb valentia del futur. Va ser un miratge: des del 10-J l’únic que hem fet ha estat anar endarrere; només cal veure els mapes postelectorals, ben legítims, però articulats des d’un oblit radical de l’esperit de la manifestació. Un cop més, Catalunya ha tingut massa gent que s’ha omplert la boca demanant la lluna però que a l’hora d’anar a algun lloc concret s’hi ha girat d´esquena. I després de l’eufòria, ha arribat la depressió.

És un balanç decebedor, però segurament alguns partits n’estan contents, perquè s’han tret un pes de sobre. Els que ja eren contraris a tot aquell procés (PP) es freguen les mans; els que s’hi van apuntar per càlcul tacticista (PSC) deixen passar els dies, a veure si el debat s´ha esfumat; i els que fa un any se sentien desbordats (CiU) també esperen que el moviment s’esvaeixi, potser per reconduir-lo més endavant, amb un altre ritme i pressionant en funció del que Madrid concedeixi a cada moment. Tots tres respiren tranquils, però segurament s’equivoquen. Els conflictes que no es resolen
sempre acaben reapareixent. Que no ho dubtin: la indignació del passeig de Gràcia tornarà en qualsevol moment. Fóra bo que ho tinguessin present ara que no hi ha la pressió al carrer i la mirada està fixada en d’altres problemes (tot i que en política tots els problemes estan relacionats). Segurament, ara és l’hora de mullar-se.

1. La clau no és la independència, sinó la llibertat del poble de Catalunya, que s’expressa en cada circumstància històrica com vol i que, òbviament, també inclou l’opció independentista. És probable que, si un dia Catalunya pot exercir la seva llibertat votant sense restriccions, molts sectors recobrin la confiança en el federalisme, entès com un pacte de voluntats
lliures.

2. El debat sobre la llibertat de Catalunya no es pot deixar només en mans dels independentistes; federalistes, confederals, autonomistes i unionistes han d’intentar guanyar-lo tant com els secessionistes. Però ningú no ha de poder posar límits al lliure debat.

3. CiU ha d´exercir un lideratge integrador. Fer servir el debat com a moneda de canvi, pujant i baixant la pressió només en funció d’acords al voltant del pacte fiscal, pot conduir el país a una nova depressió. La coincidència amb les crisis econòmica, financera i de valors podria convertir un altre fracàs en una derrota perdurable.

4. El PSC ha de coliderar el debat amb valentia i ha de defensar amb claredat el seu projecte federal, aquí i a Madrid.
Però ha de deixar clar que aspira a ser un partit central tant en una Catalunya federal com en una d’independent.

5. El PP va ser en bona part responsable d’atacs duríssims als interessos dels ciutadans catalans, però ara que ja no és
marginal només pot créixer si rectifica; i els altres partits haurien de tenir present el pes del PP i preguntar-se si encara
es pot avançar en les relacions Catalunya-Espanya sense comptar-hi.

6. Ningú no pot quedar fora del futur de Catalunya per raons de llengua, de cultura o d’adscripció sentimental. Ja sigui
compartit, ja sigui independent, el futur pertany tant als que només se senten ciutadans de Catalunya com als que se senten més vinculats pels sentiments als símbols espanyols.

Poden enganyar-se i pensar que en un any aquest debat ha passat de moda, que ara hi ha coses més importants. Però la història demostra que sempre torna i que quan ho fa reapareix amb més força. Si el resultat de la voluntat dels catalans és un futur propi, ningú no ho pot impedir, però si la majoria està pel futur compartit amb els altres pobles
d´Espanya, els nostres representants han de tornar sense vacil·lacions al pont de comandament espanyol: per fer-hi respectar els nostres interessos com a catalans i per fer prosperar els interessos generals. Podem triar anar cap un lloc o cap a l’altre. No hi ha només un camí bo, ni és per sempre. Però el que ara triem l’hem de transitar amb decisió. No podem seguir més temps perduts al passeig de Gràcia.

1-VII-11, Rafael Nadal, lavanguardia